Víctor Benjumea, l’home Coca-cola

Parlem amb Víctor Benjumea, que ha participat en nombrosos anuncis i sèries de televisió, l’últim el de la Coca-Cola, d’abast internacional

Per . Actualitzat el

Victor Benjumea

 

Assaltem el Víctor mentre passeja per Tarragona. Fa quinze anys que surt a la televisió en anuncis, sèries i films però ha estat arran de l’anunci de la Coca-Cola en què cau un meteorit que és més conegut. L’entrevistem i ens enduem una agradable sorpresa: la seva darrera pel·lícula està nominada al Festival de Donosti i al mes de gener protagonitzarà un nou film. Poc més ens pot explicar d’aquest darrer projecte, ja que ha signat un pacte de confidencialitat, però sí que sabem que es tracta d’una superproducció pensada per ser comèdia de l’any. Un film que el podria situar a primera línia.

Com comences a fer d’actor?
Als 31 anys, treballava d’electricista però no em sentia realitzat. Tenia un amic a l’ESCAC que em va portar informació d’escoles d’interpretació de Barcelona i em vaig matricular al Centre d’Estudis Cinematogràfics de Catalunya. Vaig vendre el pis i vaig dir «me’n vaig a l’aventura». Ma mare em deia «estàs boig».

I a viure a Barcelona…
Sí, vaig estar-hi quatre anys estudiant i després vaig marxar a Madrid.

S’ha de marxar de Tarragona si vols ser actor?
S’ha de marxar a Madrid, sí. El que passa és que actualment no és necessari viure-hi. Amb l’AVE, en dues hores i mitja hi ets. Si tens un càsting o un rodatge agafes l’AVE i, si has de rodar diversos dies, et quedes allà llogant un apartament, que la televisió està molt ben pagada. Jo mateix vaig compaginant entre Tarragona, Barcelona, Madrid…

Què fas més? Anuncis, sèries…?
D’anuncis en faig molts. Aquest any n’he fet quatre. El de Coca-Cola és d’àmbit internacional, però n’he fet un de gaspatxo Alvalle, un altre de Pokerstars amb el Nadal… També sèries com el Ministerio del tiempo o Bajo sospecha, amb Lluís Omar. I ara he fet una pel·lícula que es diu Picadero, que ha quedat finalista a la secció de «Nous directors» al Festival de Cinema de Sant Sebastian. I el gener començo un llargmetratge com a protagonista amb gent molt coneguda.

Amb qui?
No ho puc dir perquè he signat un contracte de confidencialitat, però el que us puc avançar que es tracta d’una comèdia.

Molt bé, no?
Sí, perquè sempre he fet papers petits. Tens un dia de rodatge o dos i vas trampejant. És una vida molt dura. Et pots passar sis mesos sense treballar. Per això, el fet que et surti un protagonista, buf… Quan em van enviar el guió em tremolaven les cames. Passes d’un guió de tres o quatre pàgines a un de noranta. És un llargmetratge professional amb molt de pressupost i has d’estar a l’altura perquè hi ha gent de molt de renom.

Vas haver de fer càstings?
No, no. Va ser directament. Buscaven l’única cara desconeguda de la pel·lícula, que era el coprotagonista. El director va veure el curt El calipo i quan va veure la meva cara em van contactar a través del Facebook.

És molt estressant haver de passar proves cada dos per tres?
És com tenir cinc entrevistes de feina a la setmana. I gairebé sempre és que no. Perquè quan vas a un càsting hi ha cinc-centes o mil persones. Perds un matí sencer, després potser has de tornar però no t’agafen…

Has passat més hores fent càstings que rodant?
Podria ser. Perquè recordo un càsting d’un musical a Madrid que vaig estar dos dies fent cua. I al final per a res. El 90% de vegades que vas a un càsting és per no res.

Hi ha molta competència?
Sempre som els mateixos perquè compartim perfils, però no hi ha una gran rivalitat. Aquí a Catalunya és molt més sa. En canvi a Madrid, si et poden xafar, t’aixafen.

I a Tarragona?
Malauradament, ningú no és profeta a la seva terra, de moment…

La gent et coneix pel carrer?
Després de l’anunci de la Coca-Cola, sí. Per Sant Magí va ser un no parar. I no sé què passarà després de la pel·lícula…

Fins on t’agradaria arribar?
No em poso cap límit. Em conformo a treballar. Vull marxar a Londres a aprendre anglès i obrir mercat. I el somni de qualsevol actor és entrar en un paper fix en una sèrie perquè llavors et dóna estabilitat, cotitzes…

Perquè en el tema de la jubilació els actors ho teniu fotut…
Jo cotitzo quinze dies a l’any. Ara, jo no em jubilaré però vosaltres tampoc, per això no em preocupa. El sistema és insostenible. Però sí que és cert que, amb aquesta feina, vius al dia. Molts cops no saps ni com pagaràs el lloguer.

I les relacions sentimentals?
Complicades. No pares d’anar amunt i avall i molts cops no agrada que hagis de fer escenes de sexe que, a més a més, has de repetir un fotimer de cops (riu).