Aquesta setmana he de dir que estic plenament d’acord amb una recent declaració del president de la Generalitat que, amb motiu de la presentació del seu model d’hisenda pròpia per al futur Estat català va venir a dir que «sense diners no hi ha Estat». És cert. Només si podem garantir-nos la recaptació, la gestió i la posterior distribució dels impostos que generem els catalans i catalanes té sentit avançar cap a un Estat propi, especialment després de tots els problemes i enemistats que això està provocant i els que provocarà encara més quan tot tiri endavant. I és que cal recordar que, si bé des dels cercles sobiranistes fa molts anys que es parla del menyspreu i del maltracament sistemàtic que Catalunya pateix per part de l’Estat, ha estat necessària l’arribada de la crisi econòmica més flagrant des de la guerra civil espanyola perquè l’esperit de la independència s’hagi estès a una majoria social suficient com per plantejar-la obertament. Som, doncs, davant d’un anhel d’independència econòmic, més que no pas identitari. La visió romàntica del sobiranisme català, reservada a uns quants milers de persones que ja la reclamaven en l’època de la transició, ha donat pas a una visió més pragmàtica, la de la cartera, que sí que ha calat amb força en l’opinió generalitzada del català i la catalana.
L’anhel d’independència no respon a una animadversió envers l’Estat espanyol. La gran majoria de catalans i catalanes tenim arrels en altres indrets de l’Estat i gaudim de l’amistat de moltes persones i ens telefonen amb familiars que parlen castellà a les seva cases. Els visitem regularment en època de vacanes i per Nadal. I ells ens visiten a nosaltres.
En canvi, a hores d’ara hi ha molts pocs ciutadans i ciutadanes del país, ja siguin independentistes o no, que considerin just el tracte fiscal/econòmic que Catalunya rep en el conjunt de l’Estat de les Autonomies. I això em fa venir a la ment la gran oportunitat perduda per Mariano Rajoy quan es va negar a parlar del famós pacte fiscal. Si s’hagués negociat quan tocava, potser s’hauria reduït un altre cop l’independentisme a una simple aspiració romàntica.