Ha tornat la il·lusió. Almenys a mi. Jo era, ho confesso, dels que estaven una mica esbravats amb el procés. I no era perquè se m’hagués acabat el desig d’independència, sinó perquè semblava que el camí es desdibuixava cada vegada més. Tan nítid i inequívoc com havia estat! Els maleïts interessos polítics ho entelen tot.
Però, per sort, per fi tenim llista. Una llista amb les dues grans dones, gràcies a les quals va començar tot –i no ho oblidem, ha continuat tot– amb Raül Romeva – eloqüent, preparat, convincent… sexi! i amb una frase per la història: Aquest és un objectiu comú que ens transcendeix a tots – amb el president, que només faltaria, i amb Junqueras – quina llista més coixa hauria estat sense ell.
També hi tenim en Pep Guardiola, que mai no ha mostrat cap altre interès polític que la independència de Catalunya; Lluís Llach a la llista per Girona, i se n’han d’afegir molts més. És una llista multicolor on vull pensar que finalment tots els interessos es fonen en un de sol. Que bonic, que bonic, m’he dit! – tal com canten els Manel – Ara només cal creuar els dits o ajuntar les mans i pregar perquè tot segueixi sense ensurts interns, que d’externs els tenim assegurats. Una llàstima que la CUP no hi sigui, però no ho és tant quan la seva posició és clara: estan per la independència. No puc dir el mateix d’Iniciativa, que ben bé encara no sé… Em resulta difícil entendre si amb la seva llista conjunta Catalunya, Sí que es pot estan amb el sobiranisme. Joan Herrera no dóna respostes clares respecte a la independència, respon amb altres preguntes i fa circumloquis que despisten d’allò més. Sembla com si encara tingués la bona fe de creure en una tercera via i que el diàleg fos possible. Com vols portar a la pràctica, Joan, totes les lloables millores socials que pretens si no en tenim ni cinc, ni els tindrem si ens els ha de donar –tornar és més exacte– Espanya?
Parlant d’Espanya, el sentiment nacionalista espanyol està traient pans de les pedres –com els catalans, vaja!– en tocant a l’enginy. Al costat de les paraules i frases de sempre –irresponsabilitat, abisme, article 155, insolidaritat– ara n’hi trobem de molt més reeixides: lista de semipensionistas, moció de censura, Mas es menos, Ley de Seguridad Nacional, Guardiola jugó con España en el Mundial, el Ebro es español y nace en Cantabria –ja ho sabem que a l’enemic ni aigua, ja ho sabem. D’aquí a allà en diran per fer un llibre. Jo, de moment, la frase més sensata i realista que he sentit és la del rei quan, després de parlar amb Mas, va dir que la seva postura és irreconducible, i, com diria Joaquim Nadal –no sé si encara ho diu, després de parodiar-lo tant al Polònia – lògicament, també ho és la situació de Catalunya. Farien bé d’escoltar-se el rei els fidels defensors de la corona.
Segur que provaran per tots els mitjans d’aturar-nos, traient coloms i, si poden, conills de la chistera constitucional. En tot cas, ja cal que s’espavilin perquè segons els càlculs de Salvador Cardús en un article seu de fa pocs dies, crec que era a La Vanguardia, la victòria no és tan lluny. Reprodueixo els seus números aquí per si vostès, lectors, ho volen veure més clar i volen alegrar-se amb mi: Catalunya té actualment un cens de 5.250.000 votants. Si vota el 70%, que ja seria un èxit de participació, votarien 3.675.000 persones. La majoria absoluta estaria en 1.837.501 vots a les llistes sobiranistes. Els sí-sí a la consulta del 9N van ser 1.897.274; avisa Cardús que no vol ser fatxenda, i jo aviso que tampoc, però ens en sobren uns quants milers. Així doncs, si la il·lusió es manté, si s’ha recuperat, si ha augmentat, guanyarem. Si perdem, que Déu ens agafi confessats, que Espanya tindrà l’excusa perfecta per acabar-nos d’esclafar.