La societat envellida

Per . Actualitzat el

Catalunya és una de les regions europees amb l’esperança de vida més alta. A les nostres comarques, per exemple, l’esperança de vida entre les dones se situa en els 85 anys de mitjana (tres més que els 82 anys fixats en el cas dels homes), motiu pel qual podem assegurar sense por a equivocar-nos que moltes de les nenes i molts dels nens que neixen avui als nostres hospitals arribaran a viure en persona l’entrada del segle XXII.

El cert és que cada vegada hi ha més gent que supera els 90 anys. Aquesta extraordinària longevitat, que encara no ha tocat sostre segons els experts (es diu que l’ADN de l’espècie humana està preparat per suportar uns 130 anys de vida), no va acompanyada de la qualitat de vida desitjada. Molt poques persones arriben als 70 sense patir alguna dependència (física, psíquica o a algun tipus de medicació regular) i és baixíssim el percentatge d’homes i dones que superen els 80 podent fer allò que coneixem com a «vida normal».

Aquest escenari, combinat amb la baixa natalitat registrada en els països desenvolupats i el descens de la immigració, ens porta irremeiablement cap a un ràpid envelliment de la població. De fet, si les coses segueixen com fins ara (el darrer baby-boom es va registrar a la dècada dels 70 del segle passat) d’aquí a unes tres dècades prop de la meitat de la demografia catalana i tarragonina tindrà 60 anys o més.

Aquest envelliment de la població ha de fer reflexionar totes les nostres estructures socials, pensades i dissenyades per donar auspici i esprémer al màxim la plenitud de les persones en edats laboralment actives. Cada vegada hi haurà menys joves i, altrament, seran necessàries més places residencials per a gent gran de totes les condicions econòmiques i socials, cada vegada caldrà enfocar més el sistema públic de salut cap al seu vessant sociosanitari i cada vegada caldrà buscar més recursos per garantir la dignitat d’una societat que serà menys productiva, però que, en canvi, serà més dependent dels recursos públics que s’hi dediquin. Un repte majúscul que no podrem defugir.