Era de suposar que els salvadors de la pàtria i els pares de l’ètica política no són gaire diferents d’allò que ja es coneix com la «casta» i la «caspa» política. Era massa bo per ser veritat. Els «naranjitos» han irromput en el panorama polític vestits de jutges per repartir justícia i decidir qui havia de continuar en la política activa, segons la seva situació processal. La idea i l’objectiu són fantàstics i lloables.
Qualsevol ciutadà aplaudeix i signaria qualsevol document que obligués a desbancar els corruptes de la política. Tots, absolutament tots, estem a favor de la renovació, la regeneració i la neteja de la classe política.
Ciutadans, el partit més presidencialista del regne, ha sabut treure profit de la petició popular i –callats, calladets– han fet populisme barat amb les preocupacions ciutadanes. Per què dic això?
El cas de Calafell és l’exemple de la hipocresia del partit d’Albert Rivera. Durant la campanya, Rivera i els seus acòlits alcaldables van repetir per activa i passiva que no pactarien mai (i subratllo el mai) amb un imputat i que respectarien la llista més votada. Doncs, a la pràctica, això no és així.
A Calafell, el partit dels «naranjitos» – els repartidors de justícia i el lleixiu de la política– han permès que un imputat hagi aconseguit la vara d’alcalde i no han respectat –sense pena ni remordiment– la llista més votada. S’han estimat més fer alcalde un imputat que un independentista. Pura hipocresia!!!
Quan intentem saber a què es deu aquest incompliment d’una promesa (repetida fins a la sacietat) fan mans i mànigues per convèncer-nos que hi ha imputats i imputats. Quina moral i quina poca vergonya!!! Ara caldrà saber quins matisos i classes d’imputats tenen a la seva carpeta. La resposta de Ciutadans em condueix a l’al·lucinació i a la convicció que, realment, tots són iguals, tinguin el color que tinguin.
Els hauria de caure la cara de vergonya i envermellir-se la pròxima vegada que vinguin a vendre promeses o a posicionar-se en el pedestal de l’ètica política.
Si tenim en compte allò que el camí es fa caminant… estic temptat a pensar que pobre dels ciutadans que van comprar, el passat dia 24 de maig, unes «taronges» que només serveixen per fer llimonada, que és imbevible fins i tot amb sucre.