Els que em coneixen saben que no sóc un fanàtic del futbol. De fet, abans de venir a viure a Tarragona, havia trepitjat un camp de futbol en dues ocasions, una per imperatius professionals. No tinc predilecció per cap club en particular, però, per raons òbvies, defenso el Barça. Malgrat això, aquesta temporada he estat una presència assídua als derbis que disputava el Nàstic. I la culpa és del seu president i de la direcció del club tarragoní. Com qui no vol la cosa, el president Josep Maria Andreu i en Lluís Fàbregas han aconseguit despertar el meu interès per l’esport rei. Encara recordo les anècdotes que vaig protagonitzar a causa de la meva inexperiència. Algunes encara ara em fan enrogir de vergonya. No les comparteixo perquè el sentit del ridícul m’ho impedeix. És cert que el futbol és molt més que veure una vintena de esportistes fent filigranes darrere d’una pilota. Hi ha una màgia especial. Quelcom d’inexplicable. Una força i un patiment col·lectiu capaços de contagiar. Cada gol era una festa… i el pitjor és que l’ambient t’imbuïa, no et deixava indiferent. Amb el temps m’he anat interessant pels resultats, amb quin equip s’enfrontava i fins i tot qui marcava. Sí, sí, he canviat. El que abans era avorrit, ara resulta mínimament amè. Ja diu el proverbi que el frec fa l’afecte i, en l’essencial, és veritat. Em costava d’entendre aquells que fanàticament es fotografiaven amb la bandera o la bufanda blanca i grana. Em semblava una bogeria sense cap mena d’explicació. Avui ho tinc més clar. Encara no sóc capaç de mantenir una conversa futbolística i, si ho faig, evito els tecnicismes. Tot arribarà. Me n’alegro que el Nàstic hagi ascendit a la Segona A, no només per l’aspecte econòmic, sinó també per l’esforç, la dedicació i l’empenta dels jugadors i dels seus directius, els quals –com he pogut veure de ben a prop– feien mans i mànigues per «contagiar» l’entusiasme i mantenir la flama grana encesa. Per a Tarragona és, sens dubte, una bona notícia i és el resultat d’un treball persistent. No sóc, com he dit, gens futboler, però amb m’és impossible no abocar-me amb el Nàstic quan la seva força ens captiva i deixa clar que l’esforç dóna fruits i que el futbol és capaç d’unir i sumar…
