Arriba la calor i amb ella van arribant també els estudiants que han passat tot l’any fora. A casa es mata un corder pel fill pròdig i els amics preparen la festa de benvinguda a base de destil·lats. Els primers dies passen volant entre mudança i els cafès que tenies pendents, però quan les aigües tornen al riu arriba el moment de pensar i, amb ell, allò que jo anomeno efecte Cola-Cao. Un efecte força desagradable que també pateixen les persones que passen per un procés de coaching o alguna experiència d’autoconeixement.
Viure fora de casa una temporada, encara que siguin uns mesos, et canvia la vida. A part d’haver-te d’apanyar pel teu compte, que ja és tot un repte, aprèns que la teva cultura, costums, menjar, etc., no són els únics al món. Durant els mesos que passes fora vas obrint la ment i canviant la manera de pensar gairebé sense adonar-te’n fins a convertir-te en una persona nova. Si fossis un Pokémon, diries que has evolucionat. El mateix et pot passar si fas un procés de coaching, psicologia o qualsevol experiència de vida que et canviï la manera de veure les coses. De vegades, aquesta nova visió entra com una bafarada d’aire fresc que et dóna molta energia. Com si haguessis descobert la recepta de la felicitat i la volguessis compartir amb tothom. Porta a porta, com qui ven enciclopèdies, vols explicar a tothom les bondats del ioga. Altres vegades és com si se t’hagués revelat el secret de l’univers, una veritat irrefutable que tothom hauria d’aplicar: has de viatjar per tot el món.
El cas és que la teva gent, família i amics no acaben de compartir aquesta nova visió i no et fan gaire cas. Això et decep una mica, notes que no acabes d’encaixar amb aquestes persones perquè no volen compartir la teva evolució. Així que, més conscient o més inconscientment, acabes buscant altra gent que comparteix la teva nova visió i deixant els de tota la vida una mica de banda. Així és com canvies els amics del cole pels amics de la universitat, canvies els companys de tota la vida pels del curs de coaching o la teva parella per algú del curs de cuina vegetariana.
Podríem entrar a explicar per què passa això. Podríem dir que és un truc del cervell que té preferència per les coses noves i bones, és la manera que tenim per evolucionar. Però avui prefereixo revelar-te un secret: aquest efecte és com posar Cola-Cao en un got de llet sense remenar. Si el compares amb el got de llet del teu millor amic, no s’assemblen en res. El teu té una muntanya de pols marró a sobre. De fet, el teu got s’assembla més al d’un nou company que ha posat el Cola-Cao en un got d’aigua i també li ha quedat la muntanya de pols. Però quan passa la novetat i el Cola-Cao es dissol, el got va canviant poc a poc de color i es va assemblant més al del teu amic. Al cap i a la fi, amb el teu millor amic has viscut més coses, els dos sou gots de llet. Per això, quan passa prou temps, tornes a connectar amb la teva gent i t’adones d’una cosa: si hi han estat tota la vida és per alguna raó. I tot torna a la normalitat. És una història amb final feliç on potser les úniques damnificades són les relacions de parella. Un minut de silenci per les parelles caigudes per l’efecte Cola-Cao.