El silenci

Per . Actualitzat el

Hi ha gent que escriu molt bé, com ara Jaume Nolla. Nolla escrivia no fa gaire en una publicació diària del nostre país un article titulat: «Ni un minut, ni de silenci». Deia: «A Can Barça insisteixen. Als funerals, s’hi ha imposat. L’orella del públic en general s’hi ha acostumat, i el costum acaba essent tradició. Però això no impedeix que m’hi rebel·li. És senzillament lamentable que en els minuts de silenci en record d’una persona traspassada o, directament, en els funerals, soni El cant dels ocells. En primer lloc, perquè els minuts de silenci sempre he entès que havien de ser de silenci».

Deixant de banda els raonaments de l’articulista, crec que té tota la raó del món quan lamenta que «l’ésser humà actual ja no suporta el silenci» i que «per això cal omplir-lo amb aplaudiments absurds». Hi estic d’acord, especialment pel que fa als aplaudiments: em sembla que un aplaudiment no és la millor manera d’acomiadar un difunt, ni crec que tingui res a veure amb el respecte que el difunt ens mereix, i més si tenim en compte el context en què normalment ressonen els aplaudiments. Però deixem-ho estar.

El que em sembla més greu és el fet que l’ésser humà sigui incapaç d’aguantar un minut en silenci, simplement en silenci. Tan greu és el silenci, tan pesat és el silenci, que no es pugui aguantar ni un minut? És que l’ésser humà no pot viure si no és immers en el xivarri i en el soroll, per esfereïdor i per absurd que sigui?

Doncs, potser sí. El silenci, tal com ho veig, és insuportable quan no diu res. I és això el que passa: que el silenci, per a la majoria de gent, no diu res, simplement perquè no estem avesats o hem perdut el costum d’escoltar el silenci. I si això és dolent, que sí que ho és, encara és pitjor que «aprofitem» el silenci per parlar amb nosaltres mateixos, per convertir-lo en una pura reflexió, que no fa res més que magnificar grotescament el nostre sovint miserable ego.

Per mi el silenci és una enorme oportunitat per escoltar l’altre, la veu difosa i sovint adolorida de l’altre que, també sovint, resta a la frontera del nostre silenci, esperant poder-hi entrar, i no aconsegueix de fer-ho perquè el nostre silenci està injustament ocupat.