El Ressuscitat, altra vegada

Per . Actualitzat el

Diumenge passat posàvem fi a la cinquantena pasqual, amb la festa de la Pentecosta. La setmana passada us parlava de la «culpabilitat» de Déu, tal com la va expressar, en el seu article, Josep Ramoneda. «Déu existeix», deia l’articulista, no és un judici, no és un enunciat que digui res sobre la realitat, és una afirmació cega: una creença. Lamento, una vegada més, que l’articulista no sigui capaç de reconèixer els ulls il·luminats per la fe pasqual, uns ulls que, no solament són capaços de mirar amb amor qualsevol situació humana, sinó de llegir la història d’una altra manera: com un repte a canviar radicalment les estructures d’aquest món per fer que les persones siguin més lliures i més felices.

Els cristians afirmem que Déu va ressuscitar Jesús d’entre els morts. Hauria de quedar clar: amb la paraula «resurrecció» no volem dir que Déu ha «tornat» Jesús a la vida, i amb l’expressió «d’entre els morts» no volem dir que Déu hagi «tret» del regne dels morts Jesús, fent que els morts quedin encara més morts. Ni Jesús és un «privilegiat» que deixa enrere haver estat mort i haver entrat en comunió amb tots els morts, ni la resurrecció de Jesús és una mena d’instauració màgica en aquest món del regne de Déu. Les coses són com abans. Només a l’interior de les persones es fa realment realitat el Ressuscitat, i només des de l’experiència d’una resurrecció viscuda d’aquesta manera es pot pensar i es pot parlar d’un «testimoniatge» del Ressuscitat en la societat.

Més que «culpable», Déu és o s’ha fet «solidari» del mal del món, sense afegir-ne ni un bri més, de mal. El Ressuscitat no justifica cap mena d’actitud passiva davant del mal (resignació, paciència, etc.). El Ressuscitat genera més aviat energia per a apaivagar el sofriment del món, i la millor manera de donar testimoni del Ressuscitat consisteix a lluitar en el món per a canviar les estructures que sovint són les culpables del mal del món.

Segons la Bíblia, Caín es retirà de la presència del Senyor, i lluny d’aquesta presència va fundar una ciutat; Caín fou, doncs, el primer ciutadà del món, i la «ciutat» es convertí en sinònim de violència. ¿No serà tot plegat una metàfora de la lluita entre el bé i el mal? En qualsevol cas, els ciutadans de tots els temps haurem de cercar, no sense dificultats, la presència del Senyor en el món on vivim. La certesa del Ressuscitat no és ceguera, sinó veure clar que el que dóna força no és el poder, sinó l’amor. ¡Crist ha ressuscitat, al·leluia, i ens ha fet passar de mort a vida. Al·leluia!