El món de la política és com un circ. O potser hauria de dir que ÉS un circ? En període electoral s’hi fan números especials, arriscats i agosarats més que mai, que provoquen que el públic es lliuri a l’espectacle i rigui com si no hagués estat mai al circ.
El trapezista Xavier Garcia Albiol, de l’escola PP, fa el seu número sense xarxa: «Acabarem de netejar Badalona, vosaltres ja m’enteneu». Hi ha números que haurien d’estar prohibits, no per protegir el trapezista, sinó els que hi ha a sota. El pobre acròbata Jaume Collboni fa equilibris entre la seva il·lusió i el desprestigi del PSC, tot i que el número on rep un cop de puny de broma –em sembla que diu que és Trias qui li està donant – és més aviat de pallassos. Diuen que les enquestes donen Ada Colau com alcaldessa de Barcelona –amb unes quantes aliances prèvies, és clar–. Jo no l’acabo de veure en el càrrec, però tampoc no hi veia Trias; en tot cas, l’Ada, amb cara de bona noia, és una artista, no ben bé de circ. A l’Ada, la defensa la Marina Pibernat, de les noves i joves afiliacions d’Esquerra Unida i Alternativa; com el pallasso que crida fort fins que el company li venta una plantofada, va piular ni més ni menys que això a Twitter: «Nada más bonito que ver la derechona catalana rajando de Ada Colau. ESTÁIS CAGAOS, ESCORIA». Dues llicenciatures té l’angelet Marina. Està vist que la xarxa, com conduir, fa sortir la bèstia que portem a dins. Alleuja saber que el seu partit, si no una plantofada, sí que li ha ventat un expedient. Ciutadans ara fa el paper de músics del circ i entonen la Marxa Triomfal. Segur que el Rivera els ha avisat: de tan bé com que ens deixen les enquestes, si algú emet una nota fora de lloc el faig fora de l’orquestra.
Aquí els domadors –puntualitzo, aspirants a domadors– ens vénen de fora. Per una banda, tenim Wert i les seves wertolades; la setmana passada va comparar la situació actual del castellà a Catalunya amb la del català durant el franquisme. No deu saber que, per molt que digui que «ama el catalán entrañablemente», aquí no se’l creu ningú. Deixarem de banda el joc -–no deixa de ser un joc– de fer enretirar les estelades dels balcons dels ajuntaments, i la imposició, que arribarà aviat, de tornar a matar toros – espectacle circense per antonomàsia– a les places de Catalunya. En realitat, tots aquests aspirants a domadors estan fent campanya a favor de la independència. Doncs ja poden anar fent petar el fuet, ministre Wert, Tribunal Suprem i Junta Electoral Central, que la nostra ànima lliure, de país lliure, no la domarà ningú per segles que passin, ja ho haurien de saber, sinó és que vulguin donar la raó a la legitimíssima indignació del diputat d’Esquerra Joan Tardà.
Que per què no dic res dels partits sobiranistes? Doncs perquè no els he sentit cap poca-soltada, ni cap impertinència. Deu ser la meva oïda selectiva o potser és que es reserven la rauxa pel final de l’espectacle. Tant de bo mantinguin el seny com han fet fins ara en aquestes eleccions i deixin el circ pels especialistes, que ja ho són prou.