El que volia dir la setmana passada és que no té sentit viure després del Divendres Sant com si res no hagués passat. I ara no penso només en el divendres sant «històric», el de fa més a menys dos mil anys, sinó en el divendres sant «especulatiu», és a dir, amb l’absència de Déu provocada pels avenços de la ciència i per l’emancipació que els homes i les dones maldem per aconseguir amb més o menys encert.
Us deia la setmana passada que «Déu ha mort», i quan ho deia pensava no en aquesta mena de Déu que viu en la transcendència més absoluta i en l’eternitat infinita, que és invulnerable a qualsevol mena de sofriment i, naturalment, a la mort, sinó que pensava en el Fill de Déu que és Jesús. De Déu, només conec aquest.
Però aquesta notícia de la mort de Déu no és cap bona notícia per als seus enemics ni cap mala notícia per als seus amics. Per als seus enemics no ho és, perquè no sé pas què faran ara per a continuar combatent-lo; i no ho és per als seus amics, perquè ells saben molt bé que aquest Déu, que ha mort, és mai com ara present en l’engruna més petita de la realitat i, sobretot, en el sofriment humà. Els creients sabem que, al Déu de Jesús, només el podem trobar en el germà que passa fam i set, que està despullat, o està malalt o és a la presó.
Jo voldria dir les coses de pe a pa, sense pèls a la llengua, però també d’una manera senzilla i entenedora. I, de pe a pa, les coses són així, o així les veig: l’eclipsi de Déu que experimenta la gent del nostre temps és una situació, potser la millor, perquè Déu reveli la seva presència als qui el cerquen amb cor sincer, simplement perquè estimen la veritat i la bellesa; rere la veritat i la bellesa sempre hi ha el Déu «amagat» o «eclipsat». I, en qualsevol cas, que jo no el vegi no vol dir que no hi sigui. És com una mare que s’ha amagat rere una cortina tot jugant al fet i amagar amb el seu fill petitó, i que, quan aquest comença a plorar perquè no la troba, surt de darrere la cortina i li diu: «No ploris. Sóc aquí».
Potser hem de posar al dia les nostres idees envellides sobre Déu. Si ho hem de fer, i si ho fem, jo demanaria que ho féssim de pe a pa, des del començament. I, amb això, vull dir allò que l’Eugenio deia en un dels seus acudits: l’home, que s’estava enfonsant pou avall, havia trobat una esquerda a la paret del pou i s’hi havia agafat desesperadament; en aquesta situació, crida pou amunt demanant auxili; i una veu de dalt estant li diu: «No et preocupis, jo enviaré els meus àngels, que faran que no prenguis mal»; i l’home insisteix: «¿Que hi ha algú més?»