Les cases Canals i Castellarnau, tancades per desdeny

Per . Actualitzat el

Fa pràcticament un any, la consellera de Patrimoni de Tarragona anunciava que els dos monuments romans més visitats de la nostra ciutat, l’Amfiteatre i el Circ, restarien oberts al públic des de mitjan mes d’abril fins a final de setembre. Aquest anunci, guarnit amb les dosis de cofoisme habitual de l’actual equip de govern, tenien la cara negativa en el fet que les visites a les cases Castellarnau i Canals quedarien restringides a les cites prèvies i als grups, tot i que es mantindrien obertes al públic general els caps de setmana.

Més enllà del període d’excepcionalitat indicat, pel que anuncia la web de la conselleria de Patrimoni, aquestes dues cases, que ens permeten entendre el poder de la noblesa local tarragonina a l’època moderna, tindran el seu accés restringit, des del 20 de gener fins no se sap quan, caps de setmana inclosos.

No sembla que la millor manera de confirmar-nos com a «ciutat que explica la història» sigui tancant edificis amb un alt valor patrimonial. Que això passi en aquests moments és tota una declaració de principis. De fet, aquesta decisió, que no amaga un cert desdeny, és el corol·lari a quatre anys de passivitat en la gestió del nostre patrimoni.

Amb tot això, ens preguntem quin és el paper del Museu d’Història, que coordina l’activitat dels monuments visitables més destacats de la ciutat. Si ho jutgem per la informació que el mateix museu dóna a través de la seva pàgina web, el balanç de la seva activitat només el podem qualificar de desolador. De maig del 2014 ençà, hi ha cinc notícies destacades, tres de les quals són per informar d’horaris. Una informació trista, pobra, indigna de qui gestiona els monuments d’una ciutat patrimoni mundial.

Ens cal un Museu d’Història dinàmic, actiu, amb un projecte museístic clar, modern, intel·ligent, que interrelacioni amb els altres museus, amb la universitat, amb les entitats que tenen relació amb el patrimoni monumental. Un museu que tingui un servei pedagògic potent, que apropi la nostra història als escolars i als ciutadans de totes les edats i procedències. No cal que sigui el museu tecnològicament més avançat del món, només cal que utilitzi les eines estàndards que estan a l’abast de qualsevol centre cultural. La tecnologia no encareix l’oferta d’informació, sinó que l’abarateix exponencialment. Necessitem que el Museu d’Història faci de ròtula, d’eix central en la coordinació de projectes amb altres museus, locals i de fora.

I ho necessitem molt, perquè la ciutat que presumeix d’explicar la història no ens explica pràcticament res. Després ens queixem que som una ciutat poc cohesionada culturalment, sense objectius comuns compartits. Com els hem de tenir? Si no realcem la nostra herència històrica, és impossible que forgem una identitat.