No és freqüent que les ciutats dediquin carrers als homes i les dones que van lluitar contra la dictadura. Les peculiaritats del règim actual, l’obstinada manca de memòria històrica i la por al passat han fet tristament la seva feina durant molts anys. Per això és important i significatiu que l’Ajuntament de Tarragona, en un gest que l’honora, hagi anomenat un vial nou del barri de Sant Salvador “Carrer de Carme Casas i Leandre Saún. Lluitadors per les llibertats”. Aquesta cerimònia repara, una miqueta, l’enorme deute que tenim amb les generacions que ens han precedit, i retribueix la memòria de dues persones molt estimades per tothom qui ha tingut la sort de conèixer-les i de tractar-les. Dues persones que ja no hi són, però que ens han deixat un exemple que perdura. Al llarg de la seva vida mai no es van rendir, i amb la seva actitud ens prohibeixen a nosaltres que ens rendim.
Leandre Saún (1912-2013) i Carme Casas (1921-2013) van dur el que podríem anomenar vides paral·leles si no fos perquè, a partir d’un cert moment, es van trobar i van decidir que compartirien la mateixa, guiada sempre per un capteniment i uns principis que avui trobem dolorosament a faltar en el món que ens ha tocat viure. Ell va néixer a la Terra Alta; ella, a l’Aragó, a Osca. Joves políticament actius ja en temps de la República, en el moment que esclata la guerra civil participen, el 1936, en la fundació de les Joventuts Socialistes Unificades de Catalunya i el PSUC. Leandre assoleix el grau de tinent en l’exèrcit republicà, una condició que proclamaria amb orgull fins als darrers dies de la seva vida. Amb la derrota emprenen el camí de l’exili, cadascú pel seu cantó, i experimenten a França la vida duríssima dels camps de refugiats. Amb l’inici de la Segona Guerra Mundial i la invasió alemanya passen a la Resistència, el maquis, com es deia aleshores, i és en aquest ambient de clandestinitat i de perill on es coneixen i esdevenen companys inseparables. Empaitat per la Gestapo, Leandre ha de tornar d’amagat a l’Estat espanyol, on rep l’encàrrec d’ajudar a reconstruir el partit per plantar cara al règim franquista. En circumstàncies similars, perseguida pels nazis, la Carme fa el mateix recorregut un temps després. Leandre és detingut i empresonat a Saragossa el 1945, una data que més enllà dels Pirineus va ser per a molts l’any de la llibertat. No pas per a ell. No pas per a nosaltres. La Carme també veu abruptament interrompuda la seva activitat clandestina i, com molts militants de l’època, acaba a la presó. En surt el 1948, mentre que Leandre ha estat condemnat a mort i traslladat a la presó de Pilats, a Tarragona. Aquí comença la seva vinculació amb la ciutat. La Carme ve a viure aquí, i no para d’intercedir per la vida del seu company. Al final commuten la pena de mort, tot i que no seria alliberat fins ben entrats els anys cinquanta. En aquesta època, Carme Casas completa els estudis d’infermeria, cosa que li va permetre exercir la seva professió a l’Hospital Joan XXIII així que es va inaugurar.
Novament junts, i ja veïns de Tarragona, reprenen la vida militant. Reconstrueixen el PSUC a la nostra ciutat i participen en la fundació del sindicat CCOO. Amb el final de la dictadura, Leandre esdevé regidor en el primer ajuntament democràtic, el 1979. Un cop jubilats, continuen la militància a la Federació de Pensionistes i Jubilats de CCOO, i en les associacions d’antics guerrillers antifeixistes. Carme forma part del grup Dones del 36. I són presents, com és lògic, en la fundació d’ICV l’any 1987. Leandre va viure fins als 101 anys, i Carme fins als 92. Eren grans, molt grans, però venien sempre que podien als mítings, a les assemblees i als actes importants del partit. Rebien els joves de l’organització a casa seva, i els parlaven de les seves experiències i dels seus punts de vista no com qui explica batalletes del passat, sinó en qualitat de persones encara actives, que seguien amb atenció els esdeveniments del dia sabent que, com a ciutadans, hi tenien coses a dir.
Tots dos van dedicar la seva vida a la política, entesa com s’ha d’entendre: perquè la política és acció cívica, és lluita quotidiana per la llibertat i la dignitat de les persones, sense cap afany de guany particular. Eren gent treballadora, i així van continuar fins al final de les seves vides, al barri de Sant Salvador que avui és una miqueta més seu. Recordar-los ens encoratja, i el fet que la ciutat finalment els hagi reconegut i els hagi homenatjat ens omple d’orgull i de tendresa.