El rellotge electoral no s’atura. Els candidats es multipliquen. Les candidatures i la maquinària electoral treballen desenfrenadament per fer arribar el missatge i conquerir la confiança de l’electorat. L’ambient de precampanya ja és palpable. I els nervis també. Les estratègies estan a l’ordre del dia. Alguns dels alcaldables intenten donar-se a conèixer a marxes forçades i d’altres s’estimen més no moure’s, evitant així aixecar polseguera. És obvi que hi ha candidats que quedarien a mig camí si haguessin de sotmetre’s a un càsting seriós i allunyat dels interessos partidistes. No oblidem que també hi ha aquells que, ingènuament, es presenten convençuts que podran canviar el món i enfrontar-se a la caspa. Quan només queden tres mesos per a les eleccions, encara no s’ha sentit a parlar de projectes de futur per a una ciutat que està estancada en l’avorriment i segrestada pel «ja ho farem». La lluita pel poder ha esdevingut brutal. Els que volen ocupar la poltrona del poder intenten derrotar els que viuen acomodats a l’ombra del líder de torn. Fan falta propostes clares, reals i honestes. Són dispensables els projectes megalòmans en una ciutat hipotecada per una classe política que suspèn en gestió. Es viu una voluntat de canvi. No sé si de persones o de maneres de fer, però es respira una forta necessitat d’esquerdar un sistema que està esgotat i a punt de convertir-se en antisocial.
Els candidats han de ser més estrategs que mai i han de basar el seu discurs en projectes coherents i promeses assumibles. Contra la seva il·lusió juga la desconfiança de l’elector que, cabrejat, és capaç d’apostar per alternatives emergents, tot i que a la llarga la factura a pagar sigui massa elevada.
Els alcaldables tenen tres mesos per posar-se les piles i oferir un projecte (real) capaç d’il·lusionar ciutadans que no creuen en la política i molt menys en els polítics. El temps vola… Tic-tac, tic-tac.