Accepto un repte. Des d’Esquerra Republicana de Tarragona em van proposar d’ajudar-los a fer un projecte per la ciutat i a tirar-lo endavant, com a independent. Després d’uns quants tombs vaig dir que sí. Serà un honor formar part, doncs, de la llista que encapçala en Pau Ricomà a la meva ciutat.
Per ser sincer, crec que de raons per declinar l’oferta no me’n faltaven: a qui se li acut entrar en política ara que està tan desprestigiada? Podré fer bé aquesta feina sense tenir massa «disciplina de partit»? Essent que la carrera acadèmica és un camí prou precari per ell mateix, com pot afectar aquesta aposta a la meva trajectòria com a jove docent i investigador?
Però certament vivim un temps històric, únic, vibrant. Un moment que requereix una política institucional forta que procuri estar a l’altura de la gent i del carrer, una activitat política que es prestigiï a ella mateixa. Per això mateix, a la meva reflexió s’hi acaben imposant dues preguntes sobre totes les altres: per què m’he de quedar analitzant les actuacions dels altres si jo mateix puc actuar? Per què exigir-los res si m’ho puc exigir a mi mateix?
Penso que tenim un equip transversal, jove i capaç. Tenim gent d’Esquerra que fa temps que treballa amb perseverança i tenacitat per promoure el canvi a Tarragona. Tenim persones rellevants que procedeixen de Nova Esquerra Catalana i del Moviment d’Esquerres, així com del Moviment Demòcrata Català i Solidaritat per la Independència. I, naturalment, tenim una pila de persones independents que mai havien participat en la política de partit i que estan estretament vinculades amb el teixit associatiu de la ciutat i el país. De fet, aquest darrer és el meu cas, com a col·laborador de l’ANC i Òmnium Cultural. M’agrada, i molt, la nostra pluralitat!
Tenim projecte. Per un costat, treballem per una Tarragona plenament arrelada a Catalunya. La darrera gran capital de l’independentisme, és possible: però sens dubte la més bonica de totes, i la més treballada. Des de l’Ajuntament hi ha qui pretén convertir la nostra diversitat ciutadana en un obstacle per a l’exercici democràtic del dret a decidir, passant per alt que és aquesta heterogeneïtat la que justifica, aquí més que en cap altre lloc, l’exercici del debat i la participació democràtics. Els tarragonins tenim orígens molt diversos, sí, però compartim el futur. Per això creix l’independentisme!
Per altra banda, de res no ens val la independència del país sense la independència de la seva gent. I això vol dir combatre la pobresa, la desigualtat, la corrupció i el malmetement del nostre medi. I vol dir fomentar la cohesió, la transparència, la participació i l’accessibilitat de les persones amb discapacitat. En una paraula, volem una ciutat a la manera republicana. No ens cal esperar al 27 de setembre per fer-ho possible: abans tenim el 24 de maig.
Ens presentem per treballar de valent i per activar un consistori profundament adormit. Per fer-ho amb honestedat i amb la feina del dia a dia, lluny dels deliris de grandesa de les ruïnoses obres faraòniques. En paraules del meu amic Pep Flores, volem «remoure cel i terra per resoldre els petits grans problemes de la vida quotidiana, que per a molts dels nostres veïns no és gens fàcil».
Així que a Esquerra tenim equip, tenim projecte i tenim tarannà. És per això que accepto escoltar, dialogar, resoldre i, sempre que calgui, lluitar: perquè és aquest el nostre repte.