A propòsit de la coberta del Tàrraco

Per . Actualitzat el

La campanya en què el Club Natació Tàrraco està immers per reparar la coberta de la seva piscina ens fa inevitablement pensar en quina ha de ser la relació entre l’Ajuntament de Tarragona i els clubs esportius de la ciutat.

Comença per sorprendre que, mentre des de la plaça de la Font es pretén engrescar la ciutat en els Jocs del 2017, un club amb més de mig segle d’història hagi de recórrer a aportacions voluntàries de fons, sortejos i àpats solidaris per aconseguir mantenir les seves modestes instal·lacions en estat d’ús. M’arrisco a equivocar-me, però m’apostaria qualsevol cosa que els Jocs no tindran el retorn social que ha aportat el Tàrraco al llarg de la seva vida i el que pot seguir aportant.

Com a servei ciutadà esportiu, les piscines del Tàrraco han de suportar una competència no massa lleial del conjunt de piscines municipals, que sí que poden tenir pèrdues perquè les paguem entre tots amb els nostres impostos. Aquestes instal·lacions esportives donen servei a una franja de població molt àmplia de la Part Alta, del Centre i de Llevant; això sí, a un preu menys competitiu que a altres zones de la ciutat.

Però, més enllà dels serveis generals que es poden donar en unes instal·lacions esportives, el Club Natació Tàrraco funciona com el que és, com un club. Això vol dir que és l’única oferta que els ciutadans i ciutadanes de Tarragona tenen per endinsar-se en l’esport de la natació i en les altres disciplines que s’hi associen, com el waterpolo o la natació sincronitzada. Per tant, aquest club ofereix una oferta formativa en què persones interessades, gairebé sempre nens i joves, aprenen les màximes virtuts de l’esport de competició: disciplina, superació, solidaritat de grup, responsabilitat, etc.

Arribats a aquest punt, m’agradaria aclarir que no hi tinc el mínim interès corporatiu en aquest tema. No sóc soci del Tàrraco. La meva única relació amb el club va ser portar els meus fills a cursos estivals de natació, i, posats a ensenyar les cartes, confesso que entre les deu o dotze persones que neden pitjor a Tarragona hi dec estar jo. No conec massa aquest món, però conec molt bé el dels castells i veig com en els dos existeix un aspecte formatiu que representa un plus de felicitat per als més joves, perquè creixen conscients del valor d’allò que quotidianament estan fent, més enllà de marques i de rànquings. Això és educar en valors i fer-ho se’ns fa més necessari que mai en aquests temps que vivim.

Crec fermament que els ajuntaments, i el de Tarragona en especial, han de realçar la feina de les entitats i reconèixer com es mereixen el servei que fan a la societat. No es tracta de subvencionar- les indiscriminadament, al contrari, es tracta de fer que les associacions participin i que es facin corresponsables de l’estratègia municipal que les afecti, en aquest cas l’esportiva.
No es tracta de municipalitzar els clubs o les instal·lacions, perquè en aquest camp, com amb d’altres, molt rarament l’administració ho farà millor que la gent de les entitats, perquè aquests tenen dues qualitats: la vocació i el coneixement de la seva especialitat.