La fictícia llibertat d’expressió

Per . Actualitzat el

Salman Rushdie va estar durant molts anys amenaçat de mort pels seus Versos satànics i Malala Yousafzai, la nena Premi Nobel de la Pau del 2014, va patir un atemptat per part dels talibans, compatriotes seus. Són dues de les persones que, exercint la llibertat d’expressió, han estat víctimes sobreviscudes del terrorisme islàmic. Els dotze morts del setmanari satíric Charlie Hebdo no han tingut tanta sort. La irracionalitat del poder que els amenaçava els ha arrasat a trets. L’honor a la veritat i el sentit de la justícia, uns valors que els honoraven, ara brillen més que mai, però ells són morts.
La llibertat d’expressió és el dret que tenim els individus d’expressar idees i opinions lliurement. Seria un disbarat dir que la llibertat d’expressió no existeix mentre hi hagi algú que la pugui constrènyer? I que com més poder té el repressor, més replegament de valor necessita qui es vol expressar?
Cada dia tenim mostres d’aquesta repressió. Assange i Snowden, perseguits arreu del món per filtracions de secrets inconfessables d’una pila de governs, entre els quals el dels omnipotents Estats Units; Alemanya avisa els grecs que si voten el grup esquerrà Syriza poden sortir de l’euro; Canal 9 va ser tancat fa un any perquè al govern de Fabra no li sonava bé la llengua del País valencià. Sense anar gaire lluny, Zubizarreta va ser acomiadat la setmana passada per opinar sobre la responsabilitat de Bertomeu. I ja fa mesos, Pedro J. Ramírez, un periodista que es vantava d’anar dient les veritats a través del seu diari, El Mundo, va ser cessat del càrrec de director per parlar massa i massa fort del govern PP. Segueixo?  Tot són amenaces, avisos, advertències civilitzades –així ho vull creure– que deixen molt malparada la llibertat d’expressió, però molt pròpies de l’espècie humana evolucionada que, cada vegada més, es distingeix per l’exquisidesa de les seves formes de pressió i  repressió.
Però en tocant al terrorisme islamista totes les formes de civilitat desapareixen. Diuen els estudiosos de l’Islam que  Al·là no inspira pas les massacres dels jihadistes. I no obstant això, tothom que no pensi com ells ha de morir, encara que en la majoria dels casos, el pensament importa poc; la major part de les seves víctimes, massives i indiscriminades,  i musulmanes, no  han tingut l’oportunitat d’expressar-ho. Que no tenen fills, pares, dona, família, amics íntims, aquesta gent? Algú que els vingui al cap quan perpetren els atemptats? Algú dels seus amb qui relacionar els morts que han provocat? Perquè si els tenen i ni un bri de compassió els torba, és que una nova espècie s’ha desenvolupat al món i una altra de les criatures de ciència-ficció d’Isaac Asimov també s’ha fet realitat: els robots entrenats per matar, i només per matar, ja són entre nosaltres.
Acabo aquesta columna quan les manifestacions a França, en protesta per l’atemptat, han estat un triomf sense precedents per la defensa de la llibertat d’expressió i, tanmateix, no puc evitar preguntar-me si he parlat massa o si les paraules que he emprat són les correctes. És normal?