L’article d’avui el vull dedicar a tots els amics de barri, aquella gent que només coneixes de trobar-te-la fent vida pel teu barri. I el vull dedicar molt especialment a les noies de la farmàcia de Prat de la Riba, que sempre m’atenen amb un somriure d’orella a orella.
Com dirien Le Luthier «en la ciudad vivimos alienados porque se a-lienado de gente», és a dir, que cadascú va a la seva bola. Sembla que, com més gran és la ciutat on vivim, més desconnectats estem de la resta de persones. Al poble saps el nom de la carnissera però a Nova York no saludes ni el veí de la porta del davant. És cert que la carnissera del poble, la Paquita, segurament serà la teva tieta, amiga de la teva àvia o la mare del Pep, amb qui jugues a la tarda. Per tant, sí, és més fàcil que la coneguis. Però hom ha observat un parell de fenòmens. El primer és que allò que consideres «gran ciutat» no depèn de la mida de la ciutat on arribes sinó de la mida de la ciutat d’on véns. Per exemple, algú de Creixell que ve a viure a Tarragona dirà que Tarragona és una ciutat enorme. Per al de Tarragona, la gran ciutat serà Barcelona i per al de Barcelona, Nova York. I, curiosament, tots sentim que la nostra ciutat era més acollidora i era més fàcil conèixer gent. Però et llanço una idea: i si resulta que coneixes més gent perquè hi has viscut molts anys i has tingut més ocasió de coincidir amb les mateixes persones? El segon fenomen el vaig aprendre a la meva estada a Madrid: no importa com de gran que sigui la ciutat, tu fas vida al voltant de casa teva, al voltant de la feina i a un parell de llocs del centre, on vas de tant en tant. I si comptem aquesta superfície en metres quadrats, és igual que visquis a Madrid, a Tarragona o a Ciutat de Mèxic, el tros de terra que trepitges és més o menys igual de gran i acabes anant sempre a la mateixa carnissera dos cops per setmana. I aquí és quan tens l’ocasió de practicar el «barring». És cert que aquesta carnissera no és la mare de cap amic, ni comparteixes consanguinitat o afi nitat en cap grau, però després d’haver anat a comprar mitja dotzena de vegades estic segur que us reconeixeu mútuament si us trobeu pel carrer. Davant d’això, tens dues opcions: seguir a la teva bola o saludar amb un somriure. No cal ferli una abraçada ni preguntar pels fi lls, només que saludis amb un somriure i ella et contesti ja començareu a ser amics de barri. Si fas això amb el quiosquer, la fornera, el de la ferreteria, etc., a poc a poc veuràs que el barri es va fent més acollidor i et sents més com a casa. I no només ho pots fer amb la gent dels comerços, et convido que somriguis també aquella persona amb qui et creues cada dia, qui sap que pot passar. Practicant el «barring» vaig conèixer la Montse, que ara és una molt bona amiga i a qui aprofi to per enviar-li una abraçada. I tu, què esperes per començar?