Fundació Hospital de Santa Tecla: de pares a fills

Per . Actualitzat el

El dret civil català es caracteritza per la voluntat de conservació del patrimoni, amb la figura de l’hereu. Això ha fet que, durant molt de temps, s’hagin conservat finques i masos amb entitat pròpia dins d’una mateixa família. Han passat, durant generacions, de pares a fills. A Tarragona hi ha una altra mena de patrimoni, mig material mig immaterial, que també ha anat passant durant generacions. La Fundació Hospital Santa Tecla, de la qual commemorem el 550è aniversari, és, pel seu origen i vinculació, mig civil mig eclesiàstic, un patrimoni col·lectiu a Tarragona, i encara ho és més en la manera com se’l sent a la ciutat i més enllà de la ciutat.
Santa Tecla –perquè molta gent ja l’anomena així directament– és sentit com a propi per la ciutat, no només per dret –a través de l’Ajuntament– sinó, sobretot, perquè tenim la sensació que hi ha estat sempre, com una companyia atenta i vigilant de la nostra salut i el nostre benestar. Una mena de germà gran –en el millor sentit de la paraula– que vetlla per nosaltres quan estem malalts o quan necessitem un cop de mà per vellesa o per un mal pas.

L’hospital i la mateixa fundació han durat per diversos motius. En primer lloc, i el més important, perquè han estat, i són, útils. Les institucions han de servir per alguna cosa, i això ha de ser veritat i s’ha de notar. I si no serveixen acaben fent nosa i el més sensat és reformar-les o directament substituir-les. Si la Fundació Hospital Santa Tecla ha arribat fins avui, i hi arriba amb tota la intenció de continuar uns quants segles més, és perquè és útil a la comunitat. I en segon lloc –i, de fet, continuació del primer– la Fundació ha estat i és útil tot aquest temps perquè ha sabut adaptar-se a les noves necessitats i a les noves maneres de fer. Han canviat moltes coses en aquests cinc segles i mig. Han sorgit malalties noves, ha canviat la nostra resistència i la mateixa percepció del dolor o del mal ras i curt. Ha canviat moltíssim la manera d’encarar la malaltia, amb mètodes molt més científics i sovint sofisticats. Avui necessitem un cop de mà per atendre persones grans que no es poden valdre del tot, ho necessitem per a les famílies i ho necessitem socialment per a les persones soles. Avui prevenim més que abans, perquè sabem més que abans. Tot això ha canviat i jo diria que per bé, o, almenys, molt majoritàriament per bé. Però hi ha coses que no han canviat i també ha estat bé que no canviïn.
Cinc segles i mig, i els que ja feia que funcionava l’hospital, abans de la mateixa Fundació, són molts anys d’experiència. La dita fa «si funciona, no ho toquis». Santa Tecla, la Fundació, ha funcionat bé, funciona. Segur que ho continuarà fent.