Gaudir d’un sistema sanitari públic, gratuït i d’alta qualitat té un cost important des del punt de vista econòmic. En el cas de les comarques de Tarragona, la Generalitat de Catalunya destinarà l’any vinent 595 milions d’euros, uns 100.000 milions de les antigues pessetes, per tal que les 600.000 persones que resideixen al territori disposin de cobertura assistencial a través del seu conjunt d’hospitals, centres de primària i centres d’atenció sociosanitària i salut mental. Amb els números a la mà, és evident que mantenir un estàndard de sanitat pública com el nostre requereix, any rere any, un important esforç econòmic. I especialment en aquests moments de restriccions pressupostàries dins de l’àmbit de l’administració pública.
Molt més car, però, resultaria no gaudir d’un model sanitari de qualitat i universal. Molt més car des del punt de vista de la salut de les persones, de la qualitat de vida, del rendiment en el treball, del benestar social i de la igualtat d’oportunitats entre la ciutadania. Sense aquest model sanitari, o un de similar, seria impossible explicar el nivell de desenvolupament assolit per la societat catalana en les darreres dècades i seria també inviable veure el futur amb perspectives positives des del punt de vista d’evolució social.
És per això que la despesa en l’àmbit de la salut no ha de ser vista com a tal, sinó com una de les millors inversions de present i de futur que pot fer un estat i un país. Garantir una prestació sanitària de qualitat i accessible per al gruix de la ciutadania, tal com es produeix a casa nostra des de fa ja diverses dècades, és la millor manera d’empentar la societat cap a noves fites. Es pot debatre sobre model i sobre mètodes –com ara el debat obert al país sobre la gestió privada o pública envers la prestació del servei a la ciutadania–, però en cap cas s’ha de posar en dubte un objectiu prioritari de país: que la ciutadania gaudeixi d’una bona salut gràcies a una atenció sanitària de primer nivell, gratuïta i accessible per a tothom.