En Josep Antoni era un cagadubtes. Mai no sabies per on havia de sortir. Potser per això va morir aixafat per aquell Catalunya Express. Va ser un dubte fatídic: després d’ensopegar a la tercera via, es va quedar ajagut entre els rails mentre el tren s’hi acostava perillosament. Primer, va pensar que fugiria cap a la dreta, però no li va semblar la direcció correcta (amb aquella bardissa, tan punxeguda!). Després, cap a l’esquerra (ui no, l’esquerra no, cauria al pou!). El comboi el va envestir ben bé pel mig, quan encara no havia triat per on escapolir-se. La seva ànima va ascendir fins a les portes del cel, i quan Sant Pere li va preguntar si volia la suite orientada a Catalunya o bé amb vistes a la Meseta, el Josep Antoni es va quedar pensarós. No ho tenia gens clar. Des de llavors, la seva ànima roman als llimbs. Mentre no s’acabi de decidir, haurà de compartir cel·la amb el Joan, un noi amb molta iniciativa però tan cagadubtes com ell. Tot plegat es pot allargar una eternitat. O potser no.
