Fa un temps vaig anar a veure una exposició sobre mòmies egípcies i vaig pensar: com molen. No només es van inventar la foto de perfil sinó que, a més a més, es van inventar la millor disfressa de Halloween (i la més barata, només dos rotllos de paper higiènic). A part de tenir un munt de peces originals molt xules (morts inclosos), l’exposició em va encantar perquè explicava molt bé el ritu de la momificació.
Com a moltes cultures, els egipcis creien que un cop mort havies de passar un judici per determinar què t’esperaria a l’altra vida. Entre les coses i proves que havia de fer el difunt, n’hi havia una que em va cridar l’atenció: la psicòstasi.
La psicòstasi és literalment el pes de l’ànima. Segons ells, en el moment de la mort, Anubis, el Déu amb cap de gos negre, agafava el cor del finat i el posava en una balança (romana?) per comparar el seu pes amb el d’una ploma. Si el cor pesava menys que la ploma, volia dir que havia sigut una bona persona en vida i, per tant, el mort tenia accés a la glòria al camp dels joncs. Si el cor pesava més que la ploma, la seva ànima era devorada per un ser meitat hipopòtam meitat cocodril (el cosí lleig de l’ornitorinc).
Com veus, el concepte té força a veure amb això que parlem cada setmana d’aportar bon rotllo. Em va semblar curiós que des de temps immemorials l’ésser humà hagi tingut tan present que això de ser mala persona no va enlloc. Si ets egipci, et menja un «cocodrhopotam» i si ets cristià, te’n vas directe a l’infern. També em va semblar curiós que el càstig fos a l’altra vida. I per què no en aquesta? Per què no jutjar-te i condemnar-te en aquesta vida per si de cas no n’hi ha una altra? Una explicació lògica seria dir que és massa obvi que en aquesta vida el Karma no fa justícia. Cada dia veiem gent dolenta gaudir dels plaers de la vida i pensem: ja et tocarà patir. I quan veiem que aquesta persona arriba a vell sense pagar pels seus «pecats» pensem: ja et donaran el que et mereixes a l’altra vida. Així com a mínim ens sentim millor.
Però després de donar-li un parell de tombs, he pensat que no estem enfocant gaire bé el tema. Potser no es tracta que algú et castigui per ser mala persona. Potser la psicòstasi no l’ha de fer Anubis. Potser el tema és que siguis tu qui agafis el teu cor, el posis en una balança i et preguntis: pesa més que una ploma? Faig que el món sigui un lloc millor o pitjor? Estic orgullós/a del que faig?