Mossèn Joan Aragonès celebra cada any la missa de difunts al cementiri de Tarragona. En aquests anys moltes coses han canviat, també en el món de la mort. Com a bon comunicador que és, va més enllà de l’explicació de les seves vivències i ens il·lustra sobre un fet que avui per nosaltres ja és quotidià però que no fa pas gaires anys estava prohibit: la incineració.
Un any més, arriba Tots Sants…
Sí, i per mi ja són 55 anys els que he celebrat ininterrompudament la missa de difunts…
Les deu haver vist de tots colors…
No et pensis. És una celebració que no ha canviat gaire amb els anys. De fet, l’assistència és la mateixa gairebé cada any i cada any la gent ve a fer el mateix, honorar i recordar els seus morts.
Alguna cosa sí que deu haver canviat, especialment en els tipus d’enterrament. Abans la incineració era impensable, per exemple.
Sí, durant segles la incineració dels cadàvers fou prohibida per l’Església catòlica.
Per què?
L’origen d’aquesta prohibició cal cercar-la en els càtars. El catarisme fou un moviment religiós portat a casa nostra pels cavallers i mercaders tornats d’Orient. Professava un dualisme: hi ha dos principis irreductibles, el bé i el mal, Déu i el dimoni. Predicava el menyspreu del cos i refusava el matrimoni i tota relació sexual. No inventava res de nou: ja els zoroastres de l’antiga Pèrsia manifestaven la seva aversió a la matèria entre d’altres maneres amb els enterraments.
Com?
No els era permès la sepultura dels cadàvers, amb la qual cosa creien contaminar la terra. Per aquest motiu construïen unes torres al cim de les muntanyes –les anomenades «torres del silenci»– dins de les quals i a l’aire lliure dipositaven els cadàvers perquè els voltors els descarnessin i una vegada reduïts a ossos eren dipositats en un pou situat al interior de les torres i els cobrien de calç viva. Encara avui dia es poden veure dues torres del silenci a les afores de Yazd (Iran), que foren utilitzades fins ben entrat el segle XX i tancades per motius sanitaris.
I aquesta pràctica la van assimilar els càtars?
Ja en temps cristians també els montanistes, dels quals Tertulià en fou un dels principals representants i promotors, veien en el cos humà el símbol del mal. Els càtars en foren una nova manifestació. Per proclamar la seva fe es negaven a ser enterrats i exigien que els seus cossos fossin cremats. Era l’última i definitiva manifestació de la seva fe catarista. Per aquest motiu l’Església prohibí la incineració dels cadàvers dels seus fidels, a la vegada que accentuà la seva dignitat aspergint-los amb aigua beneïda i incensant-los. Ara bé, quan d’una banda la incineració es dissocià del fet religiós i de l’altra havien desaparegut els càtars, ja no tenia sentit la seva prohibició. Per aquest motiu fa uns anys, no pas massa, s’abolí.
El pes -o la pèrdua de pes-de la religió ha fet canviar també la manera d’abordar la mort?
Indubtablement, sí, però també és cert que la manera com expressem el dol aquí a casa nostra ha estat sempre molt diferent de com es fa en altres indrets, fins i tot del mateix Estat espanyol.