Una veu amiga m’ha dit que potser en aquests articlets que escric cada setmana sóc un pèl negatiu. És possible que sigui així, però no ho voldria ser o, si més no, no m’agradaria que els lectors i lectores en tinguessin aquesta impressió. Em sabria greu que, rere les meves valoracions dels fets i de les institucions, no hi veiessin la meva insubornable estimació per les persones i, encara més, per la veritat. En qualsevol cas, el que jo pensi i el que jo digui, aquí i en qualsevol altra mitjà d’expressió, no és res més que una opinió personal i ni de lluny voldria que fos interpretat com una versió d’una pretesa veritat absoluta.
He llegit amb atenció el capítol vint-i-tres de l’evangeli de Mateu, aquell que fustiga amb sis «ai de vosaltres» els «mestres de la Llei i els fariseus hipòcrites». De què acusa el Jesús de Mateu aquesta gent? Simplement d’això: diuen i no fan; preparen càrregues pesades i insuportables i les posen a les espatlles dels altres, però ells no volen ni moure-les amb el dit; purifiquen per fora copes i plats mentre que per dins els tenen plens de rapacitat i cobdícia. El pitjor de tot, al meu entendre: tanquen a la gent l’entrada del Regne de Déu, no hi entren ni permeten que hi entrin els qui voldrien entrar-hi. És a dir: no fan ni deixen fer, i em sembla que aquesta és la més greu de totes les acusacions.
Si entenem per Regne de Déu aquell espai o territori figurat i metafòric que representa la suma de tots els valors humans (com ara la justícia, la llibertat, la solidaritat, el bé comú i el bé de la natura) i alhora l’obertura a la transcendència, tingui el nom que tingui, segur que hi ha molta gent que hi voldria entrar; i si entenem l’Església, com el «sagrament» (és a dir, el signe visible i eficaç) d’aquest Regne, segur que també hi ha molta gent que hi voldria entrar. Però sovint, aquesta gent, que porta idees noves i alliberadores, que manifesta estils diferents dels usuals i que voldria fer les coses d’una altra manera, es troba amb uns guardians, impecablement vestits, que els barren el pas, uns guardes que, perquè són guardes, no són ni dins ni fora, que tenen més vocació de guardians que de ciutadans i que no saben o no volen saber que la millor manera de «guardar» el qui hi ha dins és des de dins. A mi sempre m’ha semblat que els millors guardians de la fe cristians i catòlica no són els responsables, certament respectables i necessaris, de la Sagrada Congregació per a la Doctrina de la fe, sinó els contemplatius, els qui preguen, els qui deixen espais immensos al batec de l’Esperit.
Aquest pròxim cap de setmana l’Església, i tots plegat, celebrem dues dates entranyables: Tots Sants i els Fidels difunts (dissabte, dia 1, i diumenge, dia 2). Són dues celebracions que, en realitat, és una de sola: celebrem, d’una banda, la Festa del Cel i, d’una altra, la «comunió dels sants» que ens permet experimentar l’ajut de «tants intercessors» i la donació gratuïta de nosaltres mateixos, en forma de pregària pels difunts, als qui ja han assolit la plenitud del goig i de la felicitat. Una celebració com aquesta no hauria de tenir com a contrapartida la presentació d’un cel que, més que «joia i festa a desdir», és una mena de premi a la bona conducta, ni la presentació d’un purgatori que, més que la purificació joiosa que provoca en el benaurat la llum feridora de Déu, és una mena de camp de concentració. Què en diria Jesús d’aquesta presentació? És aquesta la «càtedra de Moisés» on els mestres de la Llei i els fariseus s’han assegut? No és això «pagar el delme de la menta, del fonoll i del comí i abandonar les coses més fonamentals de la Llei, com la justícia, la misericòrdia i la fidelitat?