Fa uns dies em vaig petar de riure amb la columna del company d’OPINIÓ d’aquest setmanari, Alejandro Pérez. Explicava els avatars que havia patit quan va agafar un pis de lloguer i havia volgut donar d’alta els serveis bàsics. Vaig riure no pas d’ell, sinó perquè a mi també me n’han passat unes quantes d’aquestes, i no som els únics, segur. Però la seva columna tenia el valor afegit de ser tan recent que encara conservava la pàtina de l’astorament –indignació–cara de tonto que se’t queda –almenys a mi– quan et passen coses d’aquestes. El que vull explicar també és recent, de divendres passat, i també fa riure, però jo gairebé vaig plorar.
Al migdia la clau de la porta blindada del meu pis decideix que no vol girar dins del pany. Truco la meva companyia d’assegurances i m’ho expliquen molt clar: només queda cobert si s’espatlla per robatori o furt; em poden proporcionar un professional, però ara els companys que ho porten no estan disponibles i ja em trucaran. Encara no ho han fet. Truco al RACC, ja que en sóc sòcia i crec que tinc una part del servei gratuïta. La porta està oberta? Sí. Doncs miri, vostè pagarà 48,50 per la mà d’obra, més el que li costi el material. Ara la trucarà el professional. Mentre m’ha de trucar i no em truca, agafo el tornavís –no sé per què no, si sóc capaç de fer un forat amb el trepant i netejar el filtre de l’aixeta– i començo a desmuntar el pany, que potser em puc estalviar 48,50 euros. Ja he avisat els de casa que quan em tornin a veure amb el tornavís, m’amenacin amb el que vulguin però que me’l treguin de les mans. Quan em truca el professional, ja ens hem quedat tancats per dins. «Es otro precio, tendré que llamar al RACC». Em començo a estirar els cabells. Que si han d’obrir la porta, em diu, als 48,50 euros n’hem d’afegir 45 més que, sumant-hi l’IVA, són 113,13. Uf!, dic jo. «Usted me dirá qué hacemos». No, no, la porta està tancada i s’ha d’obrir, «mándeme usted al cerrajero, por favor». Als tres minuts d’arribar, la porta ja està oberta, i perquè ha hagut de baixar al carrer que li tirés les claus per la finestra que, si no, amb un minut ja hauríem fet. S’ho mira, s’ho estudia, posa cara de dificultat i m’ho explica: la porta té molts anys, el fabricant del pany ja no existeix, ja no fan aquest gruix, els ancoratges són diferents, s’ha d’encarregar, s’ha de portar, hauré d’estar vint dies sense poder tancar la porta… seran 385,38 euros. En total, doncs, si arreglen el pany són 498,51, però els 113,13 els he de pagar ara, sí o sí, perquè corresponen a la mà d’obra més l’obertura de porta –que va obrir amb la seva pròpia mà d’obra, per cert. Dec posar cara de llàstima, de fàstic, de no voler pagar. «No la han avisado de las tarifas?» Sí, sí. I pago. Ja trucaré per fer la comanda. Quasi ploro, m’enrabio, no pot ser, m’han pres el pèl, sento algú que diu «per què l’havies de tocar, el pany?» No estic segura de si és la meva consciència.
Agafo el telèfon i truco un amic de confiança. No contesta. Un altre, i tampoc. Al tercer hi ha sort. Coneixes algun serraller de confiança? Conec una ferreteria de confiança al carrer Sant Miquel. Hi vaig corrents, són les set i deu, divendres, no puc badar. Amables, eficients, servidors, em donen la seva targeta i… tenen un serraller de confiança! A les vuit el tens a casa, si vols. Sí que vull, sí, vull que em digui que m’han enganyat, que no és possible que si se t’espatlla el pany t’hagis de gastar cinc-cents euros. És clar que hi havia l’obertura de porta… El nou serraller, el de confiança, arriba, s’ho mira, s’ho estudia, posa cara de dificultat i m’ho explica… igual, igualet que l’altre. Tot menys el preu, que no el sap i l’ha de preguntar. I mentre truca perquè li diguin, es treu un esprai d’oli de la maleta –és un home polivalent i multitasca, com jo– i el prem amb gràcia en direcció a l’únic lloc on jo no ho he fet abans. I la clau gira, endavant, endarrere, porta oberta, porta tancada, s’ho mira per baix, per dalt, pel costat…
Ja està arreglat! És clar que em cobra el servei, però li pago ben a gust i també li faria dos petons, però no me’ls demana.
Són les nou del vespre, pany arreglat. Em truquen els dos amics, abans absents. Sí, la conec, la ferreteria, m’han solucionat coses, són bons! I tant! Jo sempre hi vaig, bons professionals! Em guardo la seva targeta al calaix dels Imprescindibles i fins ara no em fixo amb el nom. A poc a poc llegeixo BO NA SA. De bona, és clar! De les que et salven la vida.