«L’any 1937 tota la meva família vivia a la farmàcia de l’Hospital de Santa Tecla»

Concepció Bové és néta i filla dels antics farmacèutics de l’Hospital de Santa Tecla

Per . Actualitzat el

Concepció Bové conserva ben vius els records de la seva infantesa viscuda entre les parets de l’hospital de Santa Tecla. La feina del seu pare, Federico Bové, com a farmacèutic de l’hospital, en va ser la causa. Abans que ell, el seu avi, en Modesto Bové, ja va ser l’encarregat de la gestió de la farmàcia hospitalària a final del segle XIX.

El seu avi, Modesto Ballvé Fortuny, va ser el farmacèutic de l’Hospital Santa Tecla…
Sí, tot i que no va venir directament aquí a Tarragona. La meva mare va néixer el 1890 a la Riera, la qual cosa vol dir que en aquella època encara no vivien a Tarragona. Calculo que el meu avi tenia 50 anys quan va venir a la farmàcia de l’hospital. La meva curiositat és saber si hi havia farmàcia abans que ell hi arribés.

Recorda com feia medecines el seu avi?
He trobat algunes fórmules del meu pare, que no sé si les va agafar de l’avi, i les guardo perquè són molt interessants. Unes pomades a base de mercuri i altres coses per als mals…

El seu pare també va ser farmacèutic de l’hospital?
El meu pare era un bon apotecari, com es deia abans. Va néixer a Móra. Tenia un oncle capellà que se’l va emportar al seminari. Quan va acabar, va estudiar la carrera de Farmàcia a Barcelona i treballava en una botiga. Quan va acabar la carrera va conèixer la meva mare i es van casar.

Quan va venir a treballar a la farmàcia de l’hospital?
No sé quin any perquè clar, les meves germanes, que eren més grans que jo, ja són mortes i no puc preguntar-los res. Tot això, jo ho he sabut indagant. Abans anava al Catllar perquè tenia una farmàcia allí. Va començar a treballar acabat de casar a Tarragona i quan l’avi encara vivia. Després, quan es va morir, l’any 1937, en plena guerra ja vam anar a viure allí. L’any 37 jo ja vivia allí amb els meus pares i les meves germanes.

Quins records té de la farmàcia?
De records de la farmàcia en tinc molts. La farmàcia donava al carrer, tal com ara, però tenia molt més espai, que donava a la part de darrere. Tot el que era la galeria ara és el laboratori. A l’esquerra, que donava al carrer de Sant Agustí, hi havia el pis del metge, el Dr. Battestini. A la dreta estava la sortida al carrer, amb la sala de juntes i, més amunt, el pis del capellà. També hi havia un pati molt maco amb arbres i, al fons, una habitació que era el dipòsit dels morts…

El dipòsit de morts?
Quan moria algú a l’hospital el baixaven a mans i el ficaven allí. Passaven per davant de casa, de la galeria, i com era petita aquestes coses impressionen (riu).

Com es va viure la guerra a la farmàcia?
La guerra va ser dolenta per a tots. Recordo que quan tocaven els «antiaeris» sortíem de casa corrents i anàvem a un refugi que comunicava amb plaça de la Font. Quan ja havia passat l’alarma tornàvem a casa i, si la bomba havia caigut a prop, ens ho trobàvem tot desmuntat: els prestatges fora, les medecines i aquells pots tan bonics per terra. Això és la vida. Era petita i no m’adonava de la guerra…

Recorda alguna anècdota de l’hospital?
Des de l’habitació on dormia amb les meves germanes sentíem cops. Sap que era? Que hi havia xinxes als llits i els feien caure!

Quines persones recorda d’aquella època?
Recordo Mn. Reyes, un capellà que tenia gossos, un que es deia Doc i l’altra Diana; quan ets petit aquestes coses et marquen (riu). I després va venir Mn. Aragonès. També recordo el doctor Cartanyà, que era a la Junta de l’hospital i que després va ser bisbe de Girona. També hi havia una junta que s’encarregava del funcionament de l’hospital, amb el Sr. Noguera, que encara té una filla a Tarragona, i el Sr. Murtra que té dues filles a la ciutat. També recordo les monges, que vivien a dalt, en una habitació, i que eren les que es cuidaven de tot. El meu pare els feia les medecines que necessitaven i venien a buscar-les a casa.

Recorda com feia les medecines el seu pare?
El meu pare era molt manetes, li agradaven molt aquestes coses. Estava la botiga i darrere, a la rebotiga, tenia morters i substàncies. Jo era petita i no sé ben bé que feia, però he trobat les fórmules que suposo que ja no les fa ningú. Recordo que feia una medecina que es deia «la calcarina» perquè era de calç.

Ara ja no hi viu a la farmàcia. Fins quan hi van estar?
Quan va morir la mare vam deixar la farmàcia, la vam traspassar i vam anar a un altre pis.

No va continuar la tradició familiar?
Això va ser el disgust del meu pare, amb cinc filles no en va tenir cap que estudiés farmàcia! La gran hauria pogut fer la carrera perquè era molt llesta. Així que quan es va morir el pare es va acabar i vam haver de marxar de l’hospital.

Si més no, la família continua vinculada a l’hospital.
Sí, la meva filla és al laboratori de l’hospital, és perit químic i fa anàlisis.