L’anunci dels organitzadors del Festival REC de suspendre l’11a edició a causa de la falta de finançament i la recent suspensió del Concurs de Focs Artificials i el festival Dixieland han encès la metxa de la indignació de molts tarragonins tot just quan la ciutat és Capital de la Cultura Catalana. En un marc de crisi, què representa aquesta designació i en què es traduirà?

Tarragona 2012: la gran paradoxa

La crisi econòmica no ha pogut arribar en un moment pitjor per al teixit cultural local, ja que enguany Tarragona ha de defensar la seva condició de Capital de la Cultura Catalana 2012, una designació que escull cada any l’associació Capital de la Cultura Catalana i que, a hores d’ara, encara no s’ha presentant formalment, tot i que ja fa més de cinc setmanes que la ciutat ostenta aquest reconeixement. De fet, es preveu que l’Ajuntament de Tarragona mostri oficialment els objectius del projecte en un acte que es durà a terme el proper 25 de febrer. Però, a hores d’ara, què saben els agents culturals locals d’aquesta efemèride que s’allargarà fins a finals d’any?
La realitat és que, a banda d’alguns artistes que col·laboraran en el desenvolupament de la inauguració –com és el cas del fotògraf Pep Escoda o l’actor i director teatral Oriol Grau– són molts els que confessen no conèixer amb exactitud les principals línies d’actuació del programa Tarragona 2012 i es mostren crítics respecte a la proposta. “Una de les finalitats és projectar la cultura de Tarragona a l’exterior i no s’està complint perquè desapareixen projectes consolidats”, declara l’autor i gestor cultural Jordi Llort.
Una opinió similar és la que esgrimeix l’actor Oriol Grau, que defineix el projecte Tarragona 2012 com un “aparador soviètic” de la cultura local, en què la cultura “està de rebaixes” i, en la mateixa línia, el fotògraf Pep Escoda alerta que s’ha d’anar amb compte a l’hora de posar projectes a la nevera, ja que “fins i tot els congelats tenen data de caducitat”, en al·lusió als recents festivals ajornats i afegeix que “és estrany que alguns encara dubtin que Tarragona és un dels motors econòmics més importants que tenim”.
En general, hi ha la certesa que la ciutat no segueix una política concreta en l’àrea de Cultura i que s’actua sense un timó concret. “No hi ha un pla concret, Tarragona encara no sap com estructurar la seva oferta cultural ni com ha de posicionar-se”, sosté un dels promotors de l’associació Laboratori Visual, Blai Mesa.

Morir d’èxit?
Però, tot i ser capital cultural, quin risc hi ha que algunes propostes morin d’èxit? El discurs que propugna Tarragona 2012  s’orquestra en un moment en què entitats i propostes acceptades pel conjunt de la ciutadania pengen d’un fil, com és el futur de la Sala Trono que, amb un 102% d’ocupació durant el mes de gener i 23 actuacions en 22 dies, veu perillar la programació de primavera. “La sala té cinquanta cadires, que són insuficients per cobrir despeses encara que hi hagi una gran demanda de públic”, detalla Oriol Grau.
El mateix passa amb el futur d’entitats –com l’Escola Municipal de Música– que podrien desaparèixer si no es troba una fórmula que garanteixi la seva supervivència. Corren temps complicats per a la cultura a Tarragona, portes endins i portes enfora. Sabrem solucionar-los?

Pagaments endarrerits
Un dels principals focus d’incomoditat dels responsables d’organitzar actes culturals a la ciutat és l’impagament de factures pendents del 2011. Aquesta és una de les denúncies dels organitzadors del Festival REC i la Sala Trono, que sostenen que els impagaments de les administracions són un impediment per seguir fent la seva tasca. En casos particulars aquesta situació es repeteix. Aquest és el cas de la realitzadora audiovisual i especialista en conservació del patrimoni audiovisual Maria Roig, que admet que ha viscut en primera persona aquest fet i que és “molt complicat” sobreviure en aquesta situació. D’altra banda, des de la regidoria de Cultura de l’Ajuntament s’assenyala que “només” es deuen diners a aquelles entitats que van presentar factura després de l’octubre de l’any passat i que aquesta situació ve donada pel desfassament de 12 MEUR aportats pel consistori a l’àrea de Serveis Socials, uns diners que, segons el consistori, ha d’aportar la Generalitat.

Encaminats a una nova cultura del mecenatge?
El casament complicat entre cultura i crisi ha de servir per obrir la porta a noves oportunitats. Aquesta és una opinió que avui dia comparteixen tant els agents culturals com el consistori tarragoní, que afirmen que la nova situació econòmica posa punt i final a una llarga època d’activitats culturals estretament lligades a les subvencions aportades per l’Administració.
L’actual situació planteja un possible escenari en el qual les entitats privades poden passar a ser els principals valedors dels actes culturals, una realitat que es pot materialitzar a través de micromecenatge, amb accions de crowfunding (plataformes en què persones anònimes fan microdonacions econòmiques per impulsar accions culturals) o les aportacions de patrocinadors. Ha de ser aquest el futur de les accions culturals i la taula de salvació per a les propostes que estan a punt de desaparèixer?
A tall d’exemple, l’associació Laboratori Visual va valer-se d’una plataforma de micromecenatge per tractar de salvar la vida del projecte Display d’art al carrer i, més recentment, els organitzadors d’enguany de la Baixada del Pajaritu han optat per la via privada per tal de donar continuïtat al projecte. “Cal canviar el model de gestió i organitzar actes que puguin ser rendibles per tal d’aconseguir el finançament dels patrocinadors”, apunten els responsables de la Pipel Entertaintment, que enguany assumeixen el gros de l’organització d’aquest acte i que, en menys de quinze dies, han hagut de cercar valedors de l’ens privat per sostenir el cost econòmic de la Baixada del Pajaritu. Serà aquest el futur de les activitats culturals en època de crisi?