Ara que comença un nou curs escolar assistim per part dels màxims responsables del Departament d’Educació als habituals balls de xifres amb els quals ens volen convèncer que les coses van cada vegada millor en aquest àmbit. Que si tantes escoles més, que si tants barracons menys, que si llibres més barats i ara, darrerament, tot en versió digital. La dura realitat, però, la marca la comparació de Catalunya i Espanya en el rendiment escolar i en els resultats de la formació amb els països del nostre entorn. El “maleït” (per als nostres polítics) Informe PISA posa en evidència edició darrera edició les deficiències dels nostres escolars en comprensió lectora, en matemàtiques o en cultura científica respecte no solament als països que “podríem imaginar” (Canadà, Alemania, Corea, Japó, tots els nòrdics…) sinó respecte a altres com Eslovàquia, Bèlgica o Irlanda. I certament seria injust atribuir aquest fracàs sistemàtic del nostre sistema educatiu als polítics: ells no són més que els representants d’una societat a la qual la cultura i la formació dels seus joves sembla importar-li ben poc.

Deia Manuel Azaña que “en España la mejor manera de guardar un secreto es escribir un libro”. En el darrer segle, sobretot amb el retorn de la democràcia, Espanya i Catalunya han fet molts deures i avui són països moderns i avançats en molts àmbits. Tenim un dels millors sistemes sanitaris del món, les nostres infraestructures (amb més o menys problemes puntuals) han fet un salt de gegant i les prestacions socials també han donat un pas endavant, per parlar només d’aspectes en que el diner públic és determinant. Però en educació no volem o no sabem fer-ho i les paraules d’Azaña segueixen ressonant amb el seu pessimisme decimonònic. Els èxits esportius, en tenis, motociclisme, i bàsquet, per posar només uns exemples, demostren que quan la societat posa els recursos per motivar l’esforç i l’esperit competitiu en els nostres joves, els resultats s’assoleixen. Per què no ens proposem tenir també els millors matemàtics, els millors físics, els millors economistes, els millors sociòlegs? Per què si tenim els millors artistes (Dalí, Miró, Ferran Adrià o Pau Gasol) que són orgull i motivació per a tots, no podem tenir també uns quants Premis Nobel de Física, Medicina o Economia? Parlar de llibres digitals, de setmanes blanques o de barracons està molt bé, però la veritable batalla per una millor Educació es lliura en altres àmbits: en la exigència, en la qualitat, en els valors de l’esforç i la competitivitat, en llegir més, en parlar més llengües, en adquirir més habilitats matemàtiques… Sense un canvi en els valors de la nostra societat, a Espanya i a Catalunya la millor manera de guardar un secret seguirà essent escriure un llibre…electrònic.