L‘impacte de la sentència del Tribunal Constitucional en el panorama política català aboca a la convocatòria d’eleccions es miri per on es miri. Si aquestes no corresponguessin obligatòriament com a molt tard el proper Novembre, hi hauria obert el debat de si avançar-les o no: però sabent tant les forces polítiques com els ciutadans en general que estan en l’horitzó, com més aviat millor. Això és el que diu el sentit comú, que lamentablement és el menys comú dels sentits, sobretot en la política a la qual ens hem acostumat darrerament.

Les forces polítiques de l’oposició ja s’han pronunciat obertament en aquest sentit. Igualment ho ha fet la ciutadania en diferents enquestes en les quals es reflexa que davant l’atzucac en què l’Estat espanyol (en forma de Tribunal) ha situat Catalunya, és del tot necessari que el poble pugui parlar a les urnes després de fer-ho al carrer el passat dia 10 de juliol. Queda només per saber què pensa el govern. Òbviament aquesta pregunta no té una resposta fàcil, donada la seva composició. És evident que una de les màximes de l’actual Tripartit ha estat durar i que sembla que vulgui mantenir-la fins el darrer minut. Però quan un parell de mesos poden constituir la diferència entre durar i perdurar tal vegada hagi arribat l’hora que el president Montilla decideixi que ja n’hi ha hagut prou d’aquesta legislatura. Per què, sinó, què és el que queda pel davant? La Comissió d’investigació parlamentària sobre el “cas Palau” ja ha acabat la seva tasca i el possible efecte que hagi tingut sobre el futur resultat electoral ja està gairebé descomptat. Al Govern li queden per aprovar algunes lleis polèmiques i estructurals que semblaria més adient que fossin referendades per un nou Parlament sortit de les properes eleccions que no a corre-cuita i a darrera hora (prohibició de les curses de braus, vegueries, Àrea Metropolitana). I per descomptat que l’agenda política està totalment marcada per la reacció a la sentència del Tribunal Constitucional i totes les possibles actituds polítiques davant la mateixa: acatament, renegociació, dret a decidir, independència. Aquests són extrems en els quals és lògic, i necessari, que sigui precisament el poble qui tingui la darrera paraula. Per si fos poc tot això, el panorama polític que es presenta en els propers mesos a nivell estatal és d’allò més complicat. El proper 29 de setembre una vaga general, i durant la tardor la necessitat d’aprovar uns dificilíssims pressupostos de l’Estat per part d’un govern Zapatero que necessitarà el recolzament polític català, sigui del color que sigui.

La racionalitat diu que per Santa Tecla i La Mercè ja hauríem d’haver passat per les eleccions per tal que Catalunya pogués afrontar un futur complicat amb les millors garanties. El president Montilla té la decisió a les seves mans.