Ni els més agosarats s’esperaven un seguiment tan massiu en la manifestació convocada per Òmnium Cultural en protesta contra la sentència mutiladora del Constitucional sobre el nostre Estatut d’Autonomia. La ciutadania catalana va estar a l’alçada i va deixar molt clar que no acceptarà que cap tribunal tiri per terra la voluntat democràtica d’un poble. La reacció ciutadana, pacífica, cívica i ferma, deixa un missatge clar que posa pressió i deures a totes les forces polítiques catalanes.
La mobilització ciutadana del passat dissabte dia 10 de juliol posa punt i final (almenys metafòricament) a legislatura del govern a la Generalitat de Catalunya. La negociació entre el govern estatal i català per la via institucional sembla haver tocat fons i la ciutadania espera ara una reacció política efectiva que serveixi per desencallar la situació i permeti assolir quotes d’autogovern més altes i justes per a Catalunya.
El primer round polític, després de la ressaca de dissabte passat, es viu aquesta mateixa setmana tant al Parlament de Catalunya, on hi ha sessió els dies 14 i 15, com al Congrés de Diputats, on el president Zapatero s’enfronta a un nou Debat d’Estat de la Nació amb la polèmica sobre el model autonòmic i “el problema català” de rerefons.
A Catalunya, el president Montilla ha demanat la celebració d’una sessió monogràfica extraordinària per tal de debatre amb profunditat el contingut de la sentència del Tribunal Constitucional, així com els seus efectes en les aspiracions d’autogovern plantejades pel poble de Catalunya.
La ciutadania d’arreu de Catalunya —procedent de tots els territoris, de totes les edats, sexes i nivells socials— ha parlat. La classe política ha de prendre bona nota de la demostració de clarividència exhibida pel poble de Catalunya. I no es tracta només de recuperar la dignitat del poble a través del reconeixement oficial dels seus símbols històrics, sinó de recuperar el lideratge d’un país que en els darrers anys està pagant la seva sobrada solidaritat amb l’Estat.

Jaume Nolla – Periodista

EL PRESIDENT 128
Des de diumenge encara ressona pels carrers aquella cançó de l’enfadós que fa: ‘¡Yo soy, español… español… español…!’, amb un èmfasi tal com si tinguessin por de perdre alguna cosa (allò de Cuba del 1898, potser encara no ho han paït). Això d’una banda.
Mentrestant, el Molt Honorable President de la Generalitat de Catalunya, segueix atordit a causa de les increpacions per part d’uns quants exaltats rebudes el passat dissabte a la manifestació contra la sentència feta per les grans llumeneres del Tribunal Constitucional. És lògic. Quan constantment més d’un milió de persones canten ‘in-de-pen-dèn-ci-a!’ tan a la vora, a ell i a personatges sinistres com en Joan Ferran o el Miquel Iceta, els pot causar una desorientació molt notable.
Tot plegat fa pensar que ja va sent hora de no perdre més temps. El famós “encaix” amb Espanya és una camàndula que ja no se la creuen ni els espanyols de soca-rel. Això de les autonomies ha estat un invent pitjor que els que feia el professor Franz de Copenhague. No hi ha res a fer. No calen més estatuts. No cal aguantar més menyspreus. No cal veure com ens roben any rere any i no ens tornen ni la meitat del que prenen.
És evident que n’hi ha molts (sobretot els que canten la cançó de l’enfadós que hem dit) que els molesta fins al moll de l’os que aquí es parli català i que siguem el segon Parlament més antic d’Europa. I empipa força que, tot i les repressions quasi constats, tinguem el president del Govern número 128. Per cert, el Molt Honorable President actual, sap que és el president 128? Sap que la cadira on s’asseu la va fer un rei anomenat Pere III el Cerimoniós l’any 1359, quan encara no existia res que es digués Espanya? Un temps on tampoc no existia ni selecció, ni bandera “rojigualda”, ni himne amb una lletra molt maca que fa: ‘Lo, lo… lo, lo… lo, lo, lo, lo, lo, lo, lo…’.
N’hi ha que poden presumir de Copa del Món (entre altres coses perquè no deixen que tinguem selecció pròpia) però pel que fa a DEMOCRÀCIA, van més aviat justets.

Empar Català – Periodista

‘LA REINVINDICACIÓ DE LA DIGNITAT ROBADA’

Molta gent, moltes pancartes, moltes consignes, una única veu: independència. El tortuós camí de l’Estatut ha escrit aquest cap de setmana passat un dels capítols més clars de la seva confusa vida. La mutilació del text estatutari (sí, mutilació perquè que t’amputin a contracor un dit, ni que sigui la punta del dit, és mutilació) ha tingut una resposta proporcionada i cívica amb centenars de milers de persones de tot Catalunya concentrats al passeig de Gràcia de Barcelona, a la Gran Via, a la plaça Catalunya i als carrers dels voltants. De fet, les protestes contra el Tribunal Constitucional i la seva sentència gairebé no van existir. El missatge va ser un altre.
Ancorada durant més d’una hora en un quiosc de l’Once, davant per davant de les portes del Palau Robert, aquesta cronista va poder observar l’heterogeneïtat dels assistents a la demostració. Pares amb criatures, joves adolescents amb la rebel·lia a flor de pell, avis que explicaven als més joves els detalls de la manifestació del 1977 i com el col·lapse dels carrers també va presidir aquella cita. Ni la calor, ni el calendari van impedir que tota mena de catalans s’apleguessin per reivindicar la dignitat que feia pocs dies ens havien intentat robar sense dissimul.
La de dissabte va ser una manifestació que marcarà un abans i un després, espero. La classe política catalana ha rebut un encàrrec molt clar: ja n’hi ha hagut prou de mitges tintes. Ara com ara el camí de la negociació institucional s’ha esgotat. Quan el poble parla a les urnes i un grup de especialistes en la interpretació de textos antics dictaminen que la voluntat d’aquest mateix poble té menys validesa que unes frases escrites sobre uns fulls fa un munt d’anys, ja no hi ha lloc per a la diplomàcia.
Alguns ho han entès tard. En José Montilla en va sortir escaldat de la manifestació. Quan els seus escortes el van voler extreure de la multitud en veure que la marxa no avançava, l’actual president de la Generalitat i màxim representant del PSC va ser increpat per alguns dels manifestants amb crits de ‘Botifler! Botifler!’. És la conseqüència inevitable i inapel·lable per a qui porta uns anys jugant a dues bandes. Quan el paper d’intermediari interessat que pretesament vol fer content a tothom queda en evidència ja no hi ha espai per a la finta institucional.
Molts creuen que ha estat l’única taca en un demostració majúscula de civisme. Servidora creu que va ser un gest inevitable i necessari perquè els polítics se n’adonin que els catalans n’estem tips d’empassar-nos en silenci gols en pròpia porta emparats en l’etern seny que se’ns pressuposa. El poble se sent enganyat i apunta a qui en considera culpable (per acció o omissió del deure). CiU n’ha de prendre bona nota i si com sembla hi ha un canvi de Govern a la tardor, no pot tornar a plantejar fulls de ruta a 15 anys vista que li donin marge per a la tebior política dels seus últims anys a la Generalitat.
La manifestació va acabar passats quarts de deu de la nit després que la majoria de manifestants poguessin completar el trajecte (oficial o improvisat per carrers paral·lels) cap a la plaça Tetuan. Què s’hi va dir o què s’hi va llegir allà és el menys important. El que de debò hauria de ser clau és aconseguir que aquesta voluntat expressada inequívocament dissabte tingui una traducció efectiva a nivell polític i que d’una vegada per totes els catalans ens n’adonem que, de vegades, cal donar un cop de puny a la taula i dir prou.