Fotografia: J. Vallès

Molta gent, moltes pancartes, moltes consignes, una única veu: independència. El tortuós camí de l’Estatut ha escrit aquest cap de setmana passat un dels capítols més clars de la seva confusa vida. La mutilació del text estatutari (sí, mutilació perquè que t’amputin a contracor un dit, ni que sigui la punta del dit, és mutilació) ha tingut una resposta proporcionada i cívica amb centenars de milers de persones de tot Catalunya concentrats al passeig de Gràcia de Barcelona, a la Gran Via, a la plaça Catalunya i als carrers dels voltants. De fet, les protestes contra el Tribunal Constitucional i la seva sentència gairebé no van existir. El missatge va ser un altre.

Ancorada durant més d’una hora en un quiosc de l’Once, davant per davant de les portes del Palau Robert, aquesta cronista va poder observar l’heterogeneïtat dels assistents a la demostració. Pares amb criatures, joves adolescents amb la rebel·lia a flor de pell, avis que explicaven als més joves els detalls de la manifestació del 1977 i com el col·lapse dels carrers també va presidir aquella cita. Ni la calor, ni el calendari van impedir que tota mena de catalans s’apleguessin per reivindicar la dignitat que feia pocs dies ens havien intentat robar sense dissimul.

La de dissabte va ser una manifestació que marcarà un abans i un després, espero. La classe política catalana ha rebut un encàrrec molt clar: ja n’hi ha hagut prou de mitges tintes. Ara com ara el camí de la negociació institucional s’ha esgotat. Quan el poble parla a les urnes i un grup de especialistes en la interpretació de textos antics dictaminen que la voluntat d’aquest mateix poble té menys validesa que unes frases escrites sobre uns fulls fa un munt d’anys, ja no hi ha lloc per a la diplomàcia.

Alguns ho han entès tard. En José Montilla en va sortir escaldat de la manifestació. Quan els seus escortes el van voler extreure de la multitud en veure que la marxa no avançava, l’actual president de la Generalitat i màxim representant del PSC va ser increpat per alguns dels manifestants amb crits de ‘Botifler! Botifler!’. És la conseqüència inevitable i inapel·lable per a qui porta uns anys jugant a dues bandes. Quan el paper d’intermediari interessat que pretesament vol fer content a tothom queda en evidència ja no hi ha espai per a la finta institucional.

Molts creuen que ha estat l’única taca en un demostració majúscula de civisme. Servidora creu que va ser un gest inevitable i necessari perquè els polítics se n’adonin que els catalans n’estem tips d’empassar-nos en silenci gols en pròpia porta emparats en l’etern seny que se’ns pressuposa. El poble se sent enganyat i apunta a qui en considera culpable (per acció o omissió del deure). CiU n’ha de prendre bona nota i si com sembla hi ha un canvi de Govern a la tardor, no pot tornar a plantejar fulls de ruta a 15 anys vista que li donin marge per a la tebior política dels seus últims anys a la Generalitat.

La manifestació va acabar passats quarts de deu de la nit després que la majoria de manifestants poguessin completar el trajecte (oficial o improvisat per carrers paral·lels) cap a la plaça Tetuan. Què s’hi va dir o què s’hi va llegir allà és el menys important. El que de debò hauria de ser clau és aconseguir que aquesta voluntat expressada inequívocament dissabte tingui una traducció efectiva a nivell polític i que d’una vegada per totes els catalans ens n’adonem que, de vegades, cal donar un cop de puny a la taula i dir prou.