EL PRESIDENT 128
Des de diumenge encara ressona pels carrers aquella cançó de l’enfadós que fa: ‘¡Yo soy, español… español… español…!’, amb un èmfasi tal com si tinguessin por de perdre alguna cosa (allò de Cuba del 1898, potser encara no ho han paït). Això d’una banda.
Mentrestant, el Molt Honorable President de la Generalitat de Catalunya, segueix atordit a causa de les increpacions per part d’uns quants exaltats rebudes el passat dissabte a la manifestació contra la sentència feta per les grans llumeneres del Tribunal Constitucional. És lògic. Quan constantment més d’un milió de persones canten ‘in-de-pen-dèn-ci-a!’ tan a la vora, a ell i a personatges sinistres com en Joan Ferran o el Miquel Iceta, els pot causar una desorientació molt notable.
Tot plegat fa pensar que ja va sent hora de no perdre més temps. El famós “encaix” amb Espanya és una camàndula que ja no se la creuen ni els espanyols de soca-rel. Això de les autonomies ha estat un invent pitjor que els que feia el professor Franz de Copenhague. No hi ha res a fer. No calen més estatuts. No cal aguantar més menyspreus. No cal veure com ens roben any rere any i no ens tornen ni la meitat del que prenen.
És evident que n’hi ha molts (sobretot els que canten la cançó de l’enfadós que hem dit) que els molesta fins al moll de l’os que aquí es parli català i que siguem el segon Parlament més antic d’Europa. I empipa força que, tot i les repressions quasi constats, tinguem el president del Govern número 128. Per cert, el Molt Honorable President actual, sap que és el president 128? Sap que la cadira on s’asseu la va fer un rei anomenat Pere III el Cerimoniós l’any 1359, quan encara no existia res que es digués Espanya? Un temps on tampoc no existia ni selecció, ni bandera “rojigualda”, ni himne amb una lletra molt maca que fa: ‘Lo, lo… lo, lo… lo, lo, lo, lo, lo, lo, lo…’.
N’hi ha que poden presumir de Copa del Món (entre altres coses perquè no deixen que tinguem selecció pròpia) però pel que fa a DEMOCRÀCIA, van més aviat justets.