Malgrat que alguns mitjans espanyols vulguin minimitzar la magnitud o l’impacte de la manifestació de dissabte passat a Barcelona, la realitat és tossuda i la magna concentració marcarà no només l’agenda de la política catalana en els propers mesos sinó el futur del país a mig i llarg termini. En primer lloc cal constatar algunes evidències. La primera és que va ser la manifestació pública més multitudinària de tota la història de Catalunya. Alguns discutiran si va ser mig, un, o un milió i mig. Però el fet és que hi havia molta més gent que en la mítica manifestació de l’11 de setembre de 1977, feta en un moment, recordem-ho, en que encara no existia la Constitució espanyola actual. A Barcelona el dissabte hi estaven gairebé tots els que van estar-hi el 1977 i a més hi estaven molts dels seus fills i els seus néts. Aquells que creguin que “el problema catalán” ha quedat solucionat definitivament amb la sentència d’un Tribunal desprestigiat no coneixen ni la història ni la condició del nostre poble. En segon lloc és també evident que el nombre de símbols independentistes ha crescut notablement des de la manifestació del 1977. Aleshores les estelades eren testimonials, mentre que dissabte passat eren majoritàries. Això no vol dir, ni de lluny, que la manifestació fos de caire independentista, donat que allí hi eren ben visibles totes les sensibilitats del catalanisme social i polític. Però el que és evident és que amb la persecució sistemàtica de tot allò que ha suposat l’intent d’encaixar l’autogovern català en el marc constitucional espanyol, els fonamentalistes espanyols el que han aconseguit és una reacció contrària. Aquestes dues dades, més gent, més independentistes, són això, dades. La interpretació és lliure, però qui vulgui negar la realitat està condemnat a ser superat per ella.
L’any 1977 el catalanisme polític va sortir al carrer per exigir el que la dictadura li havia arrabassat, els seus drets històrics. Trenta tres anys més tard els catalans van tornar a sortir al carrer massivament amb tota la seva diversitat social i política però amb un lema que els unia i que suposa un pas endavant en la reivindicació d’aquest catalanisme: “Som una Nació, Nosaltres Decidim”. Qui vulgui aferrar-se a la “indisoluble unidad” ho pot seguir fent, però el poble de Catalunya de forma majoritària es considera a si mateix sobirà i ho ha dit ben clar (i català!) i no hi ha cap força humana que li ho pugui impedir: es pot eliminar una persona, fins i tot moltes, però és molt més difícil eliminar una idea. Pretendre obviar aquesta realitat només farà més gran el problema per a aquells que el considerin un problema. No escoltar la veu dels centenars de milers de catalans que van sortir a manifestar-se pacíficament pot ser un suïcidi polític per a aquells que no sàpiguen llegir el missatge que el poble va deixar escrit per a la història.