Ja tenim la sentència aquí. Durant mesos, el quatripartit s’ha afanyat a advertir una resposta unitària si la resolució del Tribunal Constitucional no els convencia. La premsa, molt sospitosament, es va uniformar recolzant aquesta mesura de pressió. Es veu que, a Catalunya, no hi ha periodistes afins al PP o a Ciutadans (almenys, no tenen prou veu). Ara, tot sembla indicar que la sentència no ha agradat als qui manen -o volen fer-ho- i s’ha de muntar un sidral per ser coherent amb les amenaces.
Sincerament, si hagués sabut que els polítics catalans havien d’invertir tant del seu temps en aquest Estatut -llei de vegueries inclosa-, hauria anat a votar-hi en contra. Com que m’eren indiferents la majoria de reclamacions, vaig decidir abstenir-me. Imagino que molts catalans van fer un raonament similar i per això només el 49% del cens va pronunciar-se.
En qualsevol cas, el que em sembla insòlit és el tractament de la sentència que s’està fent a la premsa. Es dóna importància exclusiva a les reaccions dels partits polítics i no s’analitza fins a quin punt el TC pretén canviar les coses. Pel que he pogut llegir, i lamento no haver accedit a prou informació, el tribunal només ha matisat alguns articles que, en el fons, amagaven una clara intenció d’allisar el camí cap a la independència. Es retratava una Catalunya irreal i s’utilitzava aquest retrat per aixecar barreres que ens aïllen i diferencien més de la resta d’espanyols.
Tots els catalans que no som independentistes hauríem d’estar satisfets amb la resolució. Crec que hauríem de prendre nota i no votar més als partits que, obertament o sigil·losa, es posen les mans al cap i es manifestaran properament en defensa de la identitat catalana que, segons ens volen fer creure, està sent menystinguda pel Tribunal Constitucional.