Joan Aragonès
Mossèn
Jesús elegeix 70 deixebles als qui, malgrat tenir una categoria inferior en l’organització interna de la comunitat cristiana, dóna la mateixa missió que als apòstols: uns i altres són cridats al servei del Regne de Déu. Cal advertir que Regne de Déu i Església no són sinònims, sinó dues realitats distintes, malgrat amb freqüència siguin identificades. El Regne de Déu és tot allò de pau, de bondat, justícia, veritat, llibertat, etc. que hi ha en el món, sigui on sigui. No queda, doncs, reduït als límits de l’Església, perquè fora d’ella també hi ha elements de pau, veritat…, i això ens hauria d’alegrar. Ni tot el que hi ha en l’Església és Regne de Déu. No sempre en ella hi ha pau, bondat, veritat…, cosa que ens hauria de fer humils. D’altra banda, el Regne de Déu és una realitat actual perquè ja existeix, però aquí i ara és imperfecta o, com es diu teològicament, “escatològica”, és a dir, no arribarà a la seva plenitud fins al final del temps. És una realitat que està en tensió entre el “ja” i l’”encara no”: ja és present – i per tant és apressant i urgent- i però ”encara no” no ha arribat ni arribarà mai a la seva plenitut en aquest món, cosa que implica la tenacitat i l’esperança.
I què és l’Església? És la comunitat dels qui creuen en Jesús  de Natzaret i intenten seguir el seu camí precisament per estendre el Regne de Déu. La missió de l’Església és treballar perquè aquest món sigui cada vegada més semblant al Regne de Déu. La predicació de Jesús tenia per objecte més el regne de Déu que l’Església. Si bé va posar el fonament de l’Església elegint els apòstols i els seus col·laboradors, no es va preocupar de la seva organització; aquesta va ser posterior, obra  dels apòstols. Després, a través dels segles i segons les necessitats i els costums, l’Església anà agafant la forma actual, amb els seus defectes i les seves qualitats, amb els seus encerts i les seves limitacions, ja que de vegades va copiar excessivament  estructures, actituds, vestits, títols i honors propis dels regnes d’aquest món.
Avui, immersos en una organització eclesiàstica molt institucionalitzada, se’ns fa difícil d’entendre una cosa elemental: que l’Església no és un fi, sinó un mitjà. L’absolutització de l’Església com una comunitat organitzada seria un abús. Vull dir que no es tracta de tenir una Església cada vegada més forta, més potent, més influent. L’Església no ha de predicar-se a si mateixa; la seva única raó de ser és l’extensió del Regne de Déu. Tota la resta és un afegitó, que pot ser convenient i també un estorb. Jesús continua enviant els seus deixebles a estendre el Regne de Déu, no a fer gran l’Església.
I en enviar els deixebles, Jesús no sols els parla de la seva missió sinó també de la manera com portar-la a terme. Les frases que utilitza  (no porteu això o allò altre, digueu això, no feu allò etc.) no són preceptes jurídics, però sí indiquen que no han de cercar suports humans. L’Església ha d’estar ben segura… d’estar mancada de seguretats. Moltes vegades pensem que si tinguéssim més diners, més poder o més força seria més fàcil la tasca cristiana. Doncs no, l’Evangeli només té necessitat… d’esperit evangèlic. D’altres companyies son “males companyies”, potser no per a l’Església, però sí per al Regne de Déu.