… uns sindicats que eren compromesos amb el que deien defendre, els interessos dels treballadors i dels més febles, que vindicaven per una democràcia de debò; hi havia una vegada uns treballadors que per consciència de classe eren solidaris i mai deixaven de banda un company; hi havia una vegada en que calia ser valent per afiliar-se a un sindicat i pegar les enganxines amb aquells símbols en forma de sols en els respectius carnets,eren altres temps cap enllà els anys 70, quan córrer davant dels grisos i cridar ben fort era una obligació moral i vital.
Avui tot s’ha capgirat, malauradament…; qui manega els sindicats només ho fa per remenar les cireres dels seus propis interessos, ja no hi ha companys, només complicitat amb els poderosos; avui cal ser molt valent per trencar el carnet de plàstic d’un sindicat de plàstic i, seguir protestant, com deia en Manuel de Pedrolo, encara que no serveixi per a res; tot i guanyar-se enemics…
Abans es defenia el feble per sobre de qualsevol poder, avui el poder se’n en riu dels febles i de sindicalistes venuts per prebendes inconfessables.
Abans es feien vagues generals de debò i amb efectes de debò i ara es cerquen “recolzaments” amb noms i cognoms i signatura per saber quins suports  tindran aquests sindicats ja no de classe si no del tot desprestigiats.
Abans tenien autoritat moral, política, social i sindical; ara només tenen poca vergonya.