El segle XIX va començar a Tarragona amb el que segurament ha estat la catàstrofe més gran de la seva història: la Guerra del Francès.
Els coneguts fets de maig de 1808, en què la revolta popular va esclatar a tot l’Estat contra l’ocupació napoleònica, van tenir un gran impacte a Tarragona. Tot i que al juny del mateix any la ciutat va patir una ocupació temporal per part d’una columna de tropes franceses, quan aquestes van marxar, Tarragona va quedar com a capital de la Catalunya no ocupada on hi van confluir tota mena de refugiats de les diferents ciutats catalanes que van fer gairebé triplicar la seva població. Però aquesta superpoblació va comportar una epidèmia de tifus amb milers de víctimes durant la primera meitat del 1809. Durant tot l’any 1810 i la primera meitat del 1811, la ciutat va ser a tots els efectes la capital administrativa i política de la Catalunya no ocupada: i això ho pagaria molt car. Efectivament, des del 3 de maig fins al 28 de juny, la ciutat va ser sotmesa a un setge ferotge per les tropes del mariscal Suchet. Aquell dia passarà a la història com el més trist de la història de Tarragona: milers de defensors, entre ells centenars de dones i nens, foren passats per les armes dels assaltants francesos. No hi va haver rendició, com a Saragossa o Girona, sinó extermini, violacions i atracaments. Durant l’ocupació francesa, que duraria fins al 19 d’agost del 1813, la ciutat presentava un estat miserable amb una població reduïda a uns dos mil habitants. El dia en què la van abandonar, els francesos van arrasar novament la ciutat: es calcula que un miler d’edificis van quedar en runes.
Però en la seva misèria la ciutat va trobar l’oportunitat del canvi i de la recuperació. Efectivament, durant els darrers segles Tarragona s’havia convertit en un recinte fortificat, plena de casernes i convents, amb una població relativament petita que vivia bàsicament de l’agricultura. Després de l’ocupació francesa quedà clar que les muralles eren més una cotilla que una defensa i que calia obrir la ciutat. I aquesta ho va fer al mar i al comerç gràcies al port. A més, entre 1816 i 1826, va ser la única ciutat de Catalunya eximida de pagar tributs reials com a reconeixement als estralls que va patir. Tot plegat va establir les bases del salt endavant que la ciutat donaria durant la segona meitat del segle amb el sorgiment d’una nova classe mitjana comercial i el rejoveniment general de la població. Les dades parlen per elles mateixes: l’any 1808 la ciutat tenia poc menys de 10 mil habitants, xifra que baixa a prop de 6 mil el 1814 i no es recupera fins al 1833, arribant a finals de segle a prop dels 30 mil.
El progrés de les obres del port des del mateix moment en què els francesos abandonen la ciutat va ser determinant per a la recuperació i per al futur de la ciutat. Cal no oblidar que en aquells moments des de Reus, una ciutat que no havia patit els estralls de la guerra, amb major població i amb un comerç molt actiu, es treballava obertament perquè l’Estat desviés els recursos cap el port de Salou. De fet, el 1805 havia obtingut l’aprovació reial la construcció del Canal Reus – Salou i va ser precisament la Guerra del Francès la que va aturar unes obres que ja s’havien iniciat. Així doncs la competència de segles entre el port de Salou i el de Tarragona es va decantar en gran mesura cap a la nostra ciutat degut a l’alt preu que aquesta va pagar en la guerra. L’homenatge als Herois de 1811, expressat en la escultura de Julio Antonio que els passejants de la Rambla observen amb curiositat, és un recordatori perenne que la llibertat i el progrés tenen un preu elevat.
Si el primer quart de segle havia estat catastròfic per a Tarragona, la resta serà de progrés i pau, fet molt destacat tenint en compte que la resta del país patirà tres guerres civils (les carlinades), a més de diverses insurreccions i revolucions. L’any 1833, i en gran mesura com a reconeixement de la seva capitalitat en els moments més durs pel país, Tarragona era reconeguda com a capital de la nova província constituïda en la divisió administrativa de l’Estat que encara avui perdura i que actualment està en discussió amb un projecte de Llei de Vegueries que els tarragonins han considerat com un greuge. En les dècades següents es van establir gran part de les infraestructures de transport de persones i mercaderies que han arribat fins als nostres dies, fonamentalment carreteres i línies de ferrocarrils. Precisament, en el desplegament d’aquestes podem trobar-hi reminiscències avui en què l’alta velocitat ha suposat una revifalla de les infraestructures ferroviàries.
La primera línia de ferrocarril a Catalunya va ser la de Mataró a Barcelona, inaugurada l’any 1848 i la segona ja va ser la de Tarragona a Reus el 1856. A partir d’aquí la xarxa va anar estenent-se, fruit fonamentalment de la iniciativa privada, però és ben significatiu que es va donar prioritat a una línia Lleida-Montblanc-Reus, que no pas a la més lògica Lleida-Montblanc-Valls-Tarragona, donant-se la paradoxa que durant molts anys Reus tenia dues estacions incomunicades a través de les quals s’havia de fer la transferència de la càrrega que des de l’interior del país viatjava fins al port de Tarragona. Per altra banda, el 1865 s’establia la línia entre Barcelona i València passant per Tarragona, no sense que des de Reus s’intentés canviar el traçat per l’interior. Velles disputes de les quals semblem no haver-ne aprés cent cinquanta anys més tard.
En qualsevol cas, el fet és que durant la segona meitat del segle XIX Tarragona va experimentar un creixement demogràfic i econòmic sense precedents. Les obres del port en són un símbol clar, però també l’urbanisme que va configurar el nucli de la ciutat tal com la coneixem avui en dia, enderrocant les fortificacions al voltant de la muralla romana i amb diferents eixamples que unirien la part alta i la part baixa. La Rambla Nova, iniciada l’any 1854, segueix essent l’artèria principal de la nova Tarragona que des del seu camp s’obre al Mediterrani.