Antoni Vivies
Escriptor
Parlem clar: avui dia, negar que la independència de Catalunya seria beneficiosa pel benestar social i econòmic del nostre país, és amagar l’evidència. No és cap exercici de nacionalisme eixelebrat, no és cap declaració en els marges de la centralitat política, no és en absolut el cant desesperat d’un polític o d’un pensador ancorat en l’enyorança del passat. És la constatació del present i de la realitat més rabiosa. Espanya avui és un problema per a Catalunya es miri pel costat que es miri.
Ens amaguen que si Catalunya fos un estat independent pagaria pensions dignes a tots el jubilats, ens amaguen que el nostre país podria finançar un fons de garanties per a les pensions durant les maltempsades que de tant en tant se’ns presenten; ens amaguen que els servidors públics no haurien de ser la torna de la crisi, només pel fet que ens tenen enganxats pel pressupost públic; ens amaguen que la sanitat catalana podria doblar el nivell d’inversió actual, és a dir, que podríem passar del  voltant del 5% del PIB català actual, a pràcticament el 10%, situant-nos per damunt de la mitjana europea. O podríem desenvolupar un pla específic de generació de fons de capital risc de debò per treure profit de la gran creativitat de les nostres universitats; no com ara, que amb prou feines podem generar els canals suficients per fer treure el nas fora de l’aigua aquelles iniciatives empresarials que, impulsades pels joves del nostre país, malden per cercar fons que els donin suport.
El que ens amaguen, per tant, és això: que mentre no siguem lliures ells si que en son, a espatlles nostres. Ens amaguen que ni es proposen pensar un futur de cooperació entre veïns perquè els surt més a compte xuclar-nos el que poden per anar tirant. Impagables, per cert, les imatges de certes ciutats extremenyes d’aquests darrers dies amb aspersors d’aigua clavats a les parets de les façanes dels edificis, per refrescar l’ambient… Qui ho paga? Com es paga? Per què es paga? És igual: els catalans anem fent, i ells van gaudint.
Ens amaguen que la llengua no és cap problema per fer del nostre país el més competitiu del sud d’Europa; ens amaguen que quan reclamen llibertat per exhibir pel·lícules en espanyol, el que fan és no permetre que el català es normalitzi al cinema. De fet ens amaguen el tarannà colonial, explotador i dictatorial d’una colla de persones que no són capaces de respectar el que hauria de ser més sagrat per a ells: la clientela.
El que ens amaguen, per tant, és la veritat.