Ja ho advertia el president Pujol durant aquests llargs quatre anys en què Catalunya ha estat esperant una sentència que només podia ser dolenta o molt dolenta. Hi havia la possibilitat d’una castració “mecànica” i traumàtica en què quedés clara la voluntat d’involució autonòmica o bé una castració “química”, formalment acceptable per tothom, en què es llancés el missatge que Espanya seguia volent (de fet, necessitant) Catalunya, però sempre que quedés clar qui manava. Aquesta ha estat finalment la fórmula escollida pel Tribunal Constitucional per visualitzar que de nació només n’hi ha una i que el que ha de fer Catalunya és acceptar aquesta realitat “indissoluble” (terminologia típicament química) i fer bondat. Recorda aquelles èpoques del matrimoni indissoluble, en què la dona maltractada o infeliç havia de callar i esperar que el marit arribés a casa, i rebre’l preferentment amb un somriure. Amb aquesta sentència el marit Espanya li diu a l’esposa Catalunya que l’estima però que ni se li acudeixi pensar en el dret a dissoldre el vincle.

No importa que l’Estatut fos fruit d’un pacte que havia passat tots el filtres polítics i constitucionals: una llarga negociació, l’aprovació pel Parlament, per les Corts espanyoles (Congrés i Senat), un referèndum i la sanció del Rei. Les formes, tan vitals en democràcia, no s’han guardat. Al final qui realment mana, l’Estat real, l’Espanya de sempre, encarnada en aquests moments per la partitocràcia que decideix qui està al Govern, qui està al Legislatiu i qui als Tribunals, ha imposat la seva voluntat. No és estrany que avui tant PP com PSOE estiguin tant contents i només es dediquin a discutir entre ells qui ha quedat millor, donant per descomptat que la víctima, Catalunya, ha d’estar contenta i com més calladeta millor. Cal recordar que tant el PP, directament, com el PSOE, a través del Defensor del Pueblo (que no ens enganyin amb formalitats ells que no les respecten), van ser qui van passar la pilota al Tribunal Constitucional perquè marqués el gol de la sentència contra l’Estatut. I també que un dels indicis més clars que el resultat és dolent per a Catalunya és el mateix fet que Zapatero, el president menys fiable de la democràcia, el de l’“apoyaré…”, estigui satisfet.

L’agressió perpetrada per l’Estat espanyol contra la nació catalana té antecedents històrics de major gravetat, com ara el Decret de Nova Planta de Felip V o la victòria militar franquista del 39. Aleshores Catalunya se’n va sortir i ha continuat ben viva fins avui, sense que a Madrid hagin pogut resoldre mai “el problema catalán”. Ara, en aquesta nova cruïlla històrica, també se n’ha de sortir, si els catalans demostrem que som allò que no volen que siguem: un sol poble, una nació. En aquesta hora històrica els líders polítics catalans tenen la responsabilitat de no malmetre una resposta unitària, democràtica, pacífica i contundent contra aquesta agressió. I a continuació que les urnes parlin clar i enviïn el missatge que mai no han volgut sentir però que la “inidissolubilitat” química no podrà parar mai: som una Nació!