Antoni Vives
Escriptor

En una magnífica conferencia dictada el passat dissabte, dia 19 de juny, a Arnes, Ramon Tremosa defensava la necessitat de vertebrar una estratègia nacional catalana per potenciar la capacitat logísitca, i per tant la competitivitat del nostre país. El doctor Tremosa explicava al centenar llarg d’assitents a la conferencia (recordem que Arnes és un poble que compta amb 600 habitants!), que els partits espanyols votaven a Estrasburg, encara no fa un mes, en contra d’una connexió d’ample de via europeu entre Figueres i la Frontera. La tesi encertada d’en Tremosa és que els grans partits espanyols si que tenen una estratègia nacional compartida: arraconar Catalunya. El doctor Tremosa ens recordava que l’autopista AP-7 va ser una imposició del Banc Mundial al General Franco, que necessitava els crèdits internacionals per sortir del pou dels anys de l’autarquia. Si hagués estat pel General i els seus sequaços avui dia encara hauríem de saltar el coll de Balaguer a través d’un camí de ferradura.
Un altre cas d’estratègies nacionals contraposades és el del procés de fusió i d’absorció de les caixes d’estalvis espanyoles. L’Estatut reconeix autonomia total del nostre país en matèria de caixes d’estalvis i, malgrat tot, ens hem hagut d’empassar el FROB com aquell que res. Al final d’aquest camí els espanyols han fet el que volien: difuminar en la mesura de les seves possibilitats el mapa de caixes d’estalvis catalanes, situant Penedès i Laietana a l’òrbita de Madrid, i empentant la creació de la gran caixa formada per Bancaixa de València i Cajamadrid. L’objectiu? Desbancar la Caixa de Pensions. L’altre objectiu? Eliminar la possibilitat que les caixes valencianes i les catalanes parlin sense passar per Madrid, seguint l’onada de potenciació de relacions entre el Principat i el País Valencià generada per FERRMED i l’Institut Villalonga. Cal no oblidar que dos terços de les relaciona econòmiques exteriors del País Valencià se’n van a Catalunya, i que gairebé la meitat de les del Principat se’n van al País Valencià.
La manca d’una visió veritablement nacional entre alguns dels nostres polítics arriba a extrems de lesa pàtria. Cal una estratègia nacional catalana a favor de tots nosaltres. No és una qüestió identitària, no és una qüestió d’orgull. És una qüestió de supervivència. Les xifres canten, i els resultats de l’estratègia nacional espanyola també. Encara sort que Europa sembla que no està disposada a pagar l’estratègia caríssima de colonització a que Espanya sotmet els Països Catalans, i obligarà, com l’any 1960 el Banc Mundial a Franco, a posar els recursos allà on es multipliquen, és a dir a casa nostra. Encara sort… Ara, sense una estratègia nacional, és clar que ens tocarà patir molt. Massa. I no ens ho podem permetre.