Joan Aragonès
Mossèn
Jesús fa el que avui en diriem un sondeig d’opinió: “qui diuen els homes que sóc?” I els deixebles no tenen cap dificultat de manifestar les opinions que la gent tenia d’ell, opinions que el posaven, des del punt de vista de la fe jueva, entre els més grans personatges que havia tingut Israel. Però de seguida dóna un gir a la conversa. Li interessa més pesar el vots que comptar-los. Una opinió, pel sol fet de ser la més votada, no necessàriament és la més justa, ni la més encertada, ni la més vertadera, ni la millor; només significa que afavoreix a més gent. Atendre les opinions i comptar els vots pot ser necessari en alguns camps, com el polític o econòmic, però no en d’altres. Com molt bé s’ha dit, no pensa més un banc de sardines que una sardina. Endemés, no hi ha res més fràgil que l’opinió pública, com el mateix Jesús va poder constatar.
El que Jesús volia saber no era el que pensaven els altres, sinó els seus deixebles. Per això fa la pregunta a boca de canó: “I vosaltres, qui penseu que sóc jo?”. És una pregunta que ens fa a tots  els seus seguidors, els d’aquell temps i els d’ara. I no se’ns permet respondre amb les definicions dels teòlegs, ni amb fòrmules litúrgiques, ni amb les expresions poètiques dels literats, ni amb frases apreses de memòria. És una pregunta que ens obliga a inventar a cadascú de nosaltres una resposta personal i en bona part intransferible.
Quan ens fa aquesta pregunta, Jesús no vol cercar el més intel·ligent, el primer de la classe. No ens vol fer un exàmen de teologia i no espera ni l’importa la nostra resposta teòrica . El que vol saber és si estem disposats a seguir el seu camí, un camí que assenyala amb tota claretat: negar-se a si mateix, és a dir, renunciar als propis criteris quan estan en contradicció amb el seu estil i amb la seva missió, i agafar la creu cada dia, això és, estar disposats a ser conseqüents.  Seguir Jesús no és anar de passeig.
És curiós l’afegitó de Lluc que falta en Mateu i Marc: que prengui “cada dia” la seva creu. Aquests dos evangelistes semblen pensar en la creu extraordinària d’esdeveniments excepcionals, com el martiri o fets que exigeixen un esforç desmesurat. Lluc parla de la creu lligada a la vida normal, a l’actitud quotidiana del creient. El seguiment de Crist es mesura per l’acceptació dels incidents insignificants: incomprensions, treball monòton, servei senzill, perdó de petites coses. El cristià no és un heroi de l’excepcional, d’un gest heroic singular. És aquell que sap portar la creu quotidiana feta de petites coses, no sempre agradables. El vertader heroísme, el més útil per als altres, és el d’una fidelitat soferta i silenciosa, costosa però poc lluïda. L’heroi fa parlar d’ell. El deixeble porta la creu sense la pretensió de cridar l’atenció del públic, sinó que s’acontenta amb deixar parlar els gestos insignificants, però necessaris.