La moneda única europea dels països que van acceptar el tractat de Maastricht ha complert deu anys. La seva materialització i posada en circulació va venir a partir del gener del 2002, i el seu canvi oficial va ser per 0,9038 dòlars.
Durant aquest llarg camí l’euro ha sofert molts alts i baixos, sempre, però, en el sentit positiu fins arribar al juliol del 2008, quan es canviava per 1,599 dòlars, és a dir, amb gairebé un 60% de revaloració del nivell inicial.
Aquest efecte positiu no va ser -s’ha de dir tot- per mèrits propis dels europeus, sinó a causa de diverses raons que no vénen al cas enumerar, si bé la fonamental és la pròpia depreciació del dòlar, que va deixar d’ésser moneda de refugi mundial, i també per l’escandalós dèficit que van patir els EUA en el seu comerç exterior, abans de la crisi financera que ara estem arrossegant.
Ara els americans es refan, recobren la part del seu poder econòmic perdut amb molta més celeritat que l’Europa de l’euro, que trontolla i ensopega, amb casos com el de Grècia i la informació poc amistosa i fervent que algunes agències de ràting han avaluat sobre uns quants dels socis que s’integren en l’anomenada Eurozona.
Amb aquest horitzó, diuen alguns experts que l’Euro podria apropar-se a nivells de suport entre 1,14 i 1,18 dòlars, cosa que molt probablement provocaria la sortida d’inversors estrangers de l’euro cap a monedes més sòlides.
D’altra banda s’ha de pensar, només per sentit comú, que la depreciació de la nostra divisa abaratiria els productes i donaria un impuls a les exportacions, de manera que s’enfortiria el nostre PIB, que bona falta li fa.

Dues velocitats o abandonament
Que en una casa nova estrenada fa deu anys hi hagi goteres ha d’ésser motiu de preocupació per als arquitectes-polítics del projecte i per als llogaters, tenint en compte a més uns quants estadants que estan en quarantena i esperen ocupar la seva plaça.
Una assenyalada figura de l’UE, el Sr. Jean Claude Trichet, president actual del Banc Central Europeu, destacava recentment les diferents velocitats de creixement del països de l’Eurozona i suggeria que entre els més lents i remisos hi havia Espanya. No oblidem que la taxa de l’atur del nostre país és quasi del 20%, a la cua dels països europeus excepte Letònia, i l’evolució de l’índex de creixement últimament és negatiu.
Altres veus de gent entesa i qualificada comencen a decantar-se perquè Grècia, Portugal, Espanya i Itàlia, per aquest ordre, abandonin la moneda única perquè les seves economies seran incapaces en el temps breu que se’ls exigeix adaptar-se a les exigències de la unió monetària.
Com és natural, una possible sortida d’aquesta institució donaria motiu a un procés d’enorme complicitat.
Per això, l’Estat Major de la Unió s’esforça a trobar i acordar amb urgència mesures de contenció que pal·liïn els efectes de la gotera.
És evident que no ens hem d’alarmar ni d’inquietar, però amb les actuals circumstàncies de crisi hem d’esperar baixes taxes de creixement i perllongats períodes de pèrdua gradual de l’actual estat del benestar de la forma en què avui el tenim entès.

Economies dispars i moneda única no lliguen
No hi ha dubte que els promotors de l’Europa “unida i solidària”, les clarividents mentalitats dels Adenauer, Schuman i de Gasperi, per exemple, van complir un paper destacat en la seva construcció, un somni sempre present en la mentalitat catalana. També és cert que la nostra permanència a l’Euro ens ha donat moltes alegries, sobretot en època de vaques grasses, però no deixa d’ésser menys cert que quan les vaques s’han aprimat i s’ha disparat el dèficit per culpa d’uns governants malgastadors, comença a donar seriosos problemes que graviten molt directament sobre l’economia domèstica dels ciutadans.
Aquesta qüestió és molt llarga per comentar-la breument i requeriria un estudi monogràfic, però ha de quedar entès que les classes passives, jubilats, aturats i qualsevol col·lectiu que no generi riquesa de manera directa, s’ha vist empobrit amb la substitució de la pesseta per l’Euro.
A casa del pobre, del treballador i de la classe mitjana s’ha viscut utilitzant i emprant una moneda de rics per atendre la seva vida quotidiana, i així el consumidor s’ha trobat de bones a primeres que els productes se li han encarit de manera desorbitada, exagerada fins a límits insospitats, impensables; què hem de dir els vellets que anem al mercat, quan veiem que un manat de cebes val dues-centes pessetes, que un enciam i un quilo de bledes valen al voltant de les cent pessetes, una barreta de pa  166,36 ptes, i un diari dues-centes pessetes?
No queda més remei que posar-se les mans al cap i esperar que escampi, resar força perquè vinguin temps millors.

Josep Mª. Gispert
Auditor de Comptes