Joan Aragonès
Mossèn

En l’Evangeli surten varies vegades unes persones anomenades fariseus que es descriuen sempre amb colors molt negres, fins al punt d’arribar a designar entre nosaltres les persones falses, hipòcrites. És ben curiós, perquè historiadors jueus d’aquell temps, com Flavi Josep, els donen una imatge molt diferent, presentant-los com a persones exemplars, els millors complidors de la llei. Qui té raó? Doncs, malgrat sembli impossible, uns i altres..

Qui eren els fariseus? Una vegada Israel aconseguí allò que avui diríem l’autonomia, no pas la independència, dels grecs selèucides, aviat sorgiren dos grups: el anomenats saduceus i els fariseus. El primer, format per les classes altes de la societat tan civil, en política i economia, com també religiosa o alt clergat, era molt condecent amb els nous corrents de pensament i sobretot amb els costums hel·lenistes; l’altre pensava que la fidelitat religiosa exigia la separació de tot allò que no tingués regust jueu i per això reberen el nom de fariseus, és a dir, separats. Estava format per la gent senzilla i molt fidel a la llei mosaica, així com exigent en la pràctica religiosa.

Precisament aquest comportament els portà a les actituds pròpies del fariseisme de tots els temps. En recordo tres. En primer lloc, el menyspreu de la gent ignorant. Com que per complir la llei cal conèixer-la, qui la ignorava necessàriament era un pecador, donant més importància al saber que a ser i al fer. Segonament, la casuística: el bosc no els deixava veure l’arbre. La persona quedava envoltada per una xarxa de situacions concretes que li impedien veure el conjunt i la finalitat, afavorint la recerca i trobada d’argúcies legals per escapolir-se de la llei. Finalment, el ritualisme i el formulisme religiós: es posava tota l’atenció en la part externa dels actes, ja que és únicament aquesta la que es pot constatar i jutjar. Així el mateix culte queda buit de contingut religiós, esdevenint pures cerimònies. Com és fàcilment constatable, el fariseisme no fou sols un grup jueu del temps de Crist, sinó una mentalitat i una actitud existent en tots els temps. Tampoc és una malaltia exclusiva de la vida religiosa, si bé en ella pot tenir un camp de cultiu molt favorable. El fariseisme és la conseqüència lògica de la visió legalista de la vida.
La veritat és que avui està de moda criticar el fariseisme, però caldria preguntar-se si molts que ho fan arriben a l’alçada dels fariseus o es queden molt per sota. Avui està de moda autoproclamar-se publicà (pecador), però és un publicanisme que no deixa de ser fariseisme. Aquests publicans d’avui confessen pecats, els pecats dels fariseus amb molta ràbia, els propis amb molta benvolença, i no s’arrepenteixen de cap. El paper del fariseu avui està desacreditat; és més modern, més existencialista la postura del publicà. I sens dubte més barata: fent allò que a un li dóna la gana i dient després que no és un repugnant fariseu, es queda satisfet. Tots tenim alguna cosa de fariseus, i els primers, els qui fan ostentació de publicans.