José Antonio Busto, quí-mic jubilat, és des de fa cinc anys el director general de la Federació Espanyola de Bancs d’Aliments (FESBAL). L’organització té actualment uns 1.200 voluntaris arreu de l’Estat i coordina un total de 52 bancs d’aliments locals -un dels quals a la ciutat de Reus-, a través dels quals l’any 2009 van distribuir uns 70 milions de quilos de menjar gratuït per a les famílies més necessitades del país. Busto assegura que els bancs d’aliments espanyols “estan desbordats davant de la creixent demanda, que s’ha incrementat un 50% en els últims dos anys”.

L’existència de bancs d’aliments és ara més necessària que mai?
Els bancs d’aliments existeixen oficialment a Espanya des de finals dels anys 60, però la veritat és que ara estem totalment desbordats per la demanda. Hi ha moltes famílies que han de decidir-se a pagar la hipoteca o bé a comprar menjar. Com que si deixes de pagar la hipoteca, perds de la casa, no tenen més remei que pagar al banc i després buscar el menjar per altres vies. La veritat és que amb la crisi ha aparegut un nou perfil de pobre. Es tracta de famílies joves en què els dos s’han quedat sense feina i que, de retruc, han incrementat la càrrega dels seus progenitors perquè en molts casos aquests havien fet d’avaladors en la compra d’habitatges o en la creació de negocis i empreses.

Com ha evolucionat el nivell de feina dels bancs d’aliments espanyols des que va esclatar la crisi?
M’atreveixo a dir que, des de l’any 2008, el nombre d’aliments distribuïts a l’Estat s’ha incrementat en més d’un 50%. L’any 2009 els 52 bancs d’aliments que hi ha a Espanya (incloent les Balears, Canàries, Ceuta i Melilla) van arribar als 70 milions de quilos. D’aquests, al voltant del 40% són excedents procedents de la Unió Europea, mentre que la resta corresponen a aportacions que fan les empreses alimentàries i supermercats d’Espanya.

Com aconsegueixen els aliments?
Hi ha uns 1.200 voluntaris, la majoria professionals jubilats com ara jo, que es dediquen plenament i de manera altruista a contactar empreses d’alimentació i transport per aconseguir que ens cedeixin gratuïtament els excedents d’aliments. Alguns ens dediquem a mantenir la xarxa de contactes amb les empreses i companyies, altres a la logística, el transport i la distribució i altres a contactar amb les organitzacions benèfiques dels diferents territoris, que són les que es dediquen a portar el menjar al destinatari final. Sense la col·laboració de totes aquestes persones i institucions no seria pas possible. Cal agrair la col·laboració desinteressada de totes elles. Ara s’hi han afegit, amb tota la seva estructura, Càritas i Creu Roja.

Un d’aquests bancs d’aliments es troba a les comarques de Tarragona.
Sí. I fa una tasca molt important. Actualment, des del Banc d’Aliments de Reus, a través de la col·laboració amb unes 200 entitats i institucions, es dóna menjar a unes 19.000 famílies de les comarques tarragonines.

Quins són els aliments que reparteixen majoritàriament?
Arròs, pasta, llet i aliments envasats i precuinats. Pensi que han de ser productes amb un llarg termini de caducitat. Tenim veritables dificultats per aconseguir excedents d’oli i trobem a faltar una major quantitat de llegums. Espanya ha deixat de produir-ne i tots els llegum que consumim és de l’estranger. Això fa que sigui molt difícil optar a excedents de llegums, que són importants perquè tenen un valor alimentari molt alt. En aquest punt m’agradaria dir que les autoritats i les mateixes famílies haurien de prendre consciència de la importància d’una bona alimentació i que és preferible prescindir de molts luxes o comoditats i invertir els diners en menjar bé. Una mala alimentació comporta un mal desenvolupament físic, però també intel·lectual.

Hi ha llum al final del túnel?
M’agradaria, però la veritat és que, per molt que m’hi esforço, jo no la veig. No podem centrar-nos només en la solidaritat individual, que passa per fer una bona acció de tant en tant i que ens permet tenir la consciència tranquil·la en relació al conjunt de la població desfavorida. Ens hem d’adonar que a tots ens pot anar malament en algun moment de la nostra vida i que només amb una política global i estructurada de ‘solidaritat racional’ -no pas emocional- podem estructurar el país de manera que hi hagi mecanismes per protegir sempre el més necessitat.