L’estultícia humana, en els nostres dies, arriba a uns nivells tan alts que freguen graus de pensament perillosos: els que ens fan afirmar que, entre tots, ens mereixem qualsevol desastre cataclísmic o bèl·lic que ens pugui passar en un futur més o menys llunyà.
Un exemple simple i, si voleu, pueril, del que diem: quan jo era petit a l’escola del meu poble hi havia uns grans finestrals situats aproximadament a l’est, els quals, amb les primeres calors, eren oberts en part i coberts per persianes que deixaven entrar prou claror i fresca per no quedar deshidratats. A més, en la frescor hi col·laboraven sostres alts, obertures estratègiques i tot de moreres a l’exterior prou altes i ben distribuïdes que evitaven que el Sol escalfés amb excés l’interior de l’edifici.
Avui dia, tant en escoles com en oficines, no veiem ni un sol arbre a la vora, i si hi és, l’esporguen tant exageradament (perquè la gent vol veure el carrer) que no compleix amb un dels seus grans avantatges per als humans: proporcionar-nos ombra i fresca a l’estiu. D’altra banda, no hi ha cortines o es deixen ben alçades, perquè hi ha personetes delicades que diuen que, abaixades, els fa sentir claustrofòbia (!?!) mentre el Sol matador del bon temps fa augmentar la temperatura interior i l’enlluernament fins a extrems poc suportables.
Solució actual: l’aire condicionat a tota màquina, amb el resultat de: al·lèrgies, constipats estiuencs absurds i despesa energètica insostenible. Aquesta és una de les moltes causes que ens poden dur a un col·lapse global, i mentrestant, la solució senzilla que acabem d’explicar, és vista com un retrocés en el progrés de la humanitat.
Si no hi ha prou energia per a tothom, si hi ha tot de savis, més o menys silenciats, que ja pronostiquen un daltabaix com continuem gastant més enllà de les nostres possibilitats, si no frenem una mica, no per tirar enrere, sinó per no llençar-ho tot escales avall, tard o d’hora ens ho trobarem, i aleshores les lamentacions sí que seran endebades.