De totes les activitats humanes poques n’hi ha que generin tant de valor afegit com la ciència. Coneixement, benestar, progrés, benefici econòmic són algunes de les components derivades de l’activitat científica que, a més, tenen un valor universal més enllà de cultures, països i fins i tot creences: la penicil·lina cura fins i tot els fanàtics que creuen en allò de “mori la intel·ligència”. I com a activitat humana que és, la Ciència està sotmesa a les misèries i les grandeses dels humans que la fan i dels que la sostenen econòmicament. Avui en dia la Ciència està majoritàriament suportada a tot arreu per diners públics, amb la qual cosa és molt necessari preguntar no solament als científics, sinó també als contribuents quina Ciència volem i podem fer.
Aquest és un exercici necessari que els països avançats cada vegada estan més interessats a fer, conscients dels recursos públics limitats i també de les potencialment il·limitades possibilitats de la ciència que fan necessària una priorització amb criteris professionals, però també democràtics. En dos entorns molt diferents hem trobat aquest exercici, realitzat un com a iniciativa privada i l’altre promogut des de l’esfera pública. Edge, la Tercera Cultura, és una Fundació privada promoguda per un grup d’intel·lectuals, majoritàriament nord-americans, per promoure  la recerca i la discussió sobre qüestions científiques,  filosòfiques, i artístiques, promovent un diàleg entre les dues cultures tradicionals, la científica i la humanista. Cada any, des de 1998, plantegen una pregunta a més de cent intel·lectuals destacats de tot el món i la publiquen al seu lloc web (www.edge.org). La de l’any passat va ser “què es allò que creu que suposarà un canvi radical en el futur?”, per conèixer quina idea o desenvolupament científic realment revolucionari podíem esperar veure durant les properes dècades.
Les respostes van ser variadíssimes, com era d’esperar, però també era previsible que una majoria significativa es decantés cap a les ciències de la vida i les neurociències, confirmant que mentre el segle XX fou el segle de la física, el XXI serà segurament el de la biologia. No manquen els que proposen el domini definitiu de la producció d’energia (solar o, encara especulativament de la fusió nuclear) o fins i tot del clima i els que plantegen l’hipotètic descobriment de vida extraterrestre (intel·ligent o no) com el gran avanç científic que ho canviarà tot. Però és evident que la onada “bio” sembla imparable. Vida artificial (Craig Venter, autor dels recents i espectaculars avanços en aquest camp fou un dels entrevistats) que permetrà programar microorganismes que produeixin, per exemple, biocombustibles; la selecció d’embrions i la genòmica personalitzada que permetrà eliminar malalties i fer medicaments a mida; i en general l’enginyeria genètica és un camp que genera grans esperances. L’estudi del cervell humà, de la consciència i de la intel·ligència, també artificials, és l’altre gran camp en què els científics esperen avanços revolucionaris. Llegir la ment, augmentar la intel·ligència o guardar memòries (i fins i tot consciència) són algunes de les expectatives realment radicals que hom pot esperar en el nou segle.

Votació oberta
I a tot això, què opinen els ciutadans? Aquest és un exercici que ha promogut el Ministeri de Ciència i Innovació que va demanar a 14 professionals d’aquests camps que proposessin un avanç que canviaria les nostres vides en l’horitzó 2030. Aquests temes van ser proposats a la ciutadania en una votació oberta en què van participar més 107 mil persones, i els resultats es poden veure a http://www.reto2030.eu/.
Les tres propostes més votades han estat “emmagatzemar l’electricitat de manera més eficient” (14%), “òrgans artificials que substitueixin òrgans danyats” (13%) i “robots que facilitin les nostres vides” (12%). Segueixen més enrere els “tractaments mèdics personalitzats gràcies a la genètica” (9%) i “entendre com funciona el nostre cervell per millorar les nostres vides”(7%). Al darrere de tot, amb un 4% cada un, han quedat “innovar en una alimentació saludable”, “innovar en sistemes de protecció social públics” i “aprofitar les TIC en benefici de l’educació”, segurament percebuts pels votants com a propostes massa genèriques i que, en tot cas, estan més a l’abast que les altres.
Creiem que és molt significatiu que allò que la població considera més desitjable s’apropa força a allò que els científics consideren com a potencialment més revolucionari. Això segurament no indica més que allò que hem dit, que la ciència no és una activitat abstracta, allunyada de la realitat humana sinó més aviat ea contrari: una activitat que només té sentit si és feta per i per als humans. En qualsevol cas en uns moments en què per primera vegada tenim a les nostres mans canviar-nos a nosaltres mateixos, és a dir, alterar l’evolució de la nostra espècie, cal promoure aquestes reflexions conjuntes entre professionals de la ciència i ciutadans que podran gaudir, ells o els seus descendents immediats, dels avanços revolucionaris que ens pot proporcionar la ciència del segle XXI.
De tota manera, cal no oblidar el que comenta un dels intel·lectuals entrevistats per Edge. Si s’hagués fet la mateixa pregunta als romans de fa dos mil anys, “què es allò que creu que suposarà un canvi radical en el futur?”, de ben segur que haguessin estat incapaços d’encertar en les prediccions, la qual cosa ens confirma que el realment revolucionari és allò que no ha estat previst de cap manera. I també que el moll de l’os de la naturalesa humana (amor, ambicions, esperances,…) no ha canviat tant ni tan sols amb els grans avanços que ens ha donat la ciència en els últims segles.