La festa de la Trinitat no pretèn ser una lliçó de teologia i menys encara de matemàtiques divines. Déu no pot ser representat per cap imatge, ni física ni mental. És per aquesta raó que l’Antic Testament prohibeix les imatges de Déu: qualsevol d’elles serà un ídol, ja que no el representa com és. Però sí que podem i devem, per poder parlar d’ell, usar analogies i comparacions. Per aquest motiu les esglésies Catòlica i Ortodoxa –no pas la Protestant- les han admès, tot i donar-los-hi un simple valor relatiu.
És una festa litúrgica que ens recorda que un Déu sense misteri, un Déu que estés a l’abast de la nostra intel·ligència, no seria Déu, perquè estaria al nostre nivell i no seria el Déu trascendent. Vull dir que no hem d’acceptar Déu malgrat no entendre’l, sinó precisament perquè no l’entenem.  Per a moltes persones d’avui el misteri resulta un insult a la raó. Però el misteri no és límit o frontera, sinó obertura a un camp nou.. No és paret que barra el pas, sinó escletxa que deix entreveure un món desconegut. Així com un mestre que no ultrapassés els coneixements del deixeble deixaria de ser el seu mestre, un déu que fós entès per l’home deixaria de ser Déu. El camí per arribar a Déu no serà, doncs, el de la ciència, sinó el del contacte personal, el de l’amor, que és l’únic camí de coneixement profund entre persones. Les coses més pregones i vitals només s’entenen amb el cor.
Creiem en un Déu que anomenem Pare. És aquest un símil que avui pot resultar poc adeqüat. La imatge d’un Déu-Pare pot ser poc apte per un nen que ha tingut l’experiència d’un pare  iracund o embriac. Amb aquesta paraula volem manifestar la seva funció de creador i salvador (avui potser seria millor parlar de Pare-Mare). Els jueus tingueren consciència de la paternitat divina en ser alliberats de l’esclavatge que patien a Egipte. Si separem la paternitat divina del seu paper d’alliberador el convertim en un “papà” ensucrat, llunyà, difús, més proper al mite i a la fantasia que a la realitat històrica. Aquest “bon Déu” tan a gust del pietisme  sentimental s’acabà quan l’home madurà prou per entendre que era ell qui havia de realitzar la història  sense dependències infantils. Però aquest “bon Déu” no és el Déu Pare del que ens parla la Bíblia.
Creiem en Déu-Fill, proper a nosaltres, germà nostre, per qui tenim la garantia que l’alliberament és real, concret  i total: Jesús és el primer home que ho ha aconseguit, esdevenint el cap de la nova comunitat. I creiem en  Déu-Esperit Sant, que ens alegra, es comunica i ens conforta. Creure en la Trinitat és creure que Déu no és un ésser solitari, ni avorrit, ni egoísta. No és un estel llunyà i vagarós.
Creure en la Trinitat no és un simple exercici mental, sinó acceptar que estem fets per l’encontre i la comunitat, que ens realitzem a través del diàleg i de la col·laboració, que no podem viure sols i que els altres són el nostre complement. Ja deia sant Agustí: “Entens la Trinitat si vius la caritat”.