Poques vegades es té l’ocasió de parlar amb algú que és veritablement un mapa humà de la ciutat de Tarragona, que enllaça records personals amb una descripció exacta del mapa de la ciutat. Dies abans de complir els cent anys, el doctor Miquel Aleu se segueix mostrant jovial i irònic, sempre a punt de donar la seva opinió sobre la ciutat i seguir recordant o d’amanir els seus records amb anècdotes de tot tipus, que es mouen entre els mons de l’arqueologia, la medicina, les obres públiques o l’art. Gairebé fregant el centenari, el doctor Aleu continua plenament actiu; segueix investigant, escrivint i, fins i tot, s’ha animat a pintar. La propera setmana, la ciutat li reconeixerà la seva tasca en un acte d’homenatge que es durà a terme el proper 4 de juny a Tarragona. Moltes felicitats!

Vostè va néixer a Constantí poc després dels fets de la Setmana Tràgica. Amb quina edat es va traslladar a Tarragona?
Vaig venir a viure a Tarragona quan tenia 12 anys i, des d’aleshores, sempre m’hi he sentit profundament lligat. La gent de Constantí era la més bona del món i recordo que, en arribar, Tarragona em va sobtar.  

En quin sentit? Què el va sorprendre?
La ciutat tenia molta menys població que ara, prop de 300.000 habitants, i gairebé la mateixa que Reus. Molta part de la societat amb poder estava formada per militars i capellans i, en l’època de la dictadura de Primo de Rivera, la joventut estava totalment al marge de la vida política.

I a nivell físic, si torna enrere en el temps, quin racó de Tarragona recorda que hagi canviat més amb el temps?
Ja en aquella època, la Rambla Nova era una de les artèries principals de la ciutat. Recordo veure-la per primer cop amb el paviment central de terra i cunetes de pedra a cada costat. De fet, aquesta és la primera rambla que es va construir, ja que la Rambla Vella és posterior.

El seu pare era metge, què el va decidir a continuar la tradició familiar?
Doncs gairebé va ser una decisió presa al darrer moment! (riures) Jo no era mal estudiant, i també m’hagués agradat ser arquitecte o enginyer, però finalment em vaig decidir per estudiar medicina i vaig estudiar durant gairebé set anys a la Facultat de Medicina de la UB.

El seu tarannà irònic i el seu bon tracte amb els pacients durant tota la seva carrera són reconeguts per tothom i han estat recollits en diversos llibres. Ara que és vostè el pacient, en què creu que ha canviat la relació entre professionals i pacients?
És molt més freda i totalment diferent. Abans el malalt sentia gairebé devoció pel metge i hi havia un seguiment gairebé vital de la trajectòria del pacient. Ara, en canvi, els professionals depenen del seu ordinador i són molt més distants amb els pacients.  

A banda de la medicina, és conegut pel munt de càrrecs que ha ocupat en l’administració pública i per la seva tasca en favor de la recuperació dels tresors històrics de la ciutat…
Vaig estar molts anys en nombrosos càrrecs a l’Ajuntament, a la Diputació i també al capdavant de la Reial Societat Arqueològica.

Gairebé es pot dir que vostè és una de les persones que millor coneix el subsòl de Tarragona. Quines alegries assenyalaria d’aquest període?
Van ser bons moments, quan vam descobrir el pou de la plaça de la Font i tota la tasca de reforma de la Casa Castellarnau, per no parlar de la tasca d’arranjament de les clavegueres que vam estar fent durant molts anys, junt amb el Julio Valderrama i el Joaquim Icart, que durant anys van estar treballant al meu equip.

I recorda alguna decepció?
El traçat de la Via Agusta, que avui gairebé s’ha perdut i no s’ha tingut esma de conservar-lo.

Després de gairebé un segle d’existència i d’haver treballat tants anys per la ciutat, què és el més important que ha après?
Sobretot m’agradaria ser recordat com una persona que s’estimava molt Tarragona i que va treballar tota la vida, entenent-se amb tothom. Als polítics d’avui dia els diria que es deixin estar de diferències i treballin per la ciutat.  

Ha canviat molt l’administració pública en aquests anys?
No sé què ens ensenyen els polítics d’ara. En tots els càrrecs en què he estat al llarg de la meva vida mai vaig cobrar ni un cèntim. Al revés, moltes vegades havia de pagar les meves despeses.