Jesús, acomiadant-se dels seus, els tranquil·litza prometent-los que els enviarà l’Esperit Sant com a signe de la seva presència continuada en el món. Es tracta, però, d’una d’aquelles realitats l’absència de les quals es fa més perceptible que la seva presència. Vull dir que ens sol ser més fàcil saber quan i on no hi és que quan hi és. Heus ací algunes manifestacions –no pas totes- d’aquesta absència.
L’absència de l’Esperit crea actituds de defensa. És que quan una comunitat cristiana no fa por, té por, com els apòstols tancats al Cenacle abans de la Pentecosta. Per protegir-se es multipliquen els baluards i s’aixequen les muralles. I, com passa amb les ciutats que no han sabut trencar els murs que en el passat les defensaven, aquestes parets es converteixen en presó, esdevenen una argolla que les ofega i els causa una lenta agonia. És més, aquesta actitud defensiva fàcilment esdevé agressiva, ja que es creu que la millor defensa és l’atac. Però una Església amb actituds agressives, encara que siguin només verbals, té poc a veure amb l’Església de Crist. I quan llavors és perseguida, ja no és per ser cristiana, sinó per ser-ho poc.
L’Esperit ens fa mirar enrere per recordar, però ens obliga a mirar endavant per inventar, per anticipar. La mirada enrere ha de ser només el cop d’ull que donem al mirall retrovisor; pot ser necessari, però ha de ser breu, si no volem marrar el camí o tenir un accident. Molt bé s’ha definit el profeta com “aquell que recorda el futur”. Les actituds nostàlgiques que miren el passat com un ideal, són manifestacions clares de l’absència de l’Esperit. Com ho són també les oposicions irreductibles entre realitats que caldria harmonitzar més que contraposar, perquè es tracta de coses no oposades sinó complementàries: la matèria i l’esperit, el sagrat i el profà, l’Església i el món, tradició i renovació, autoritat i responsabilitat personal, obediència i consciència, etc. Són totes elles realitats que de vegades es presenten com a contradictòries, incompatibles, quan en realitat són aspectes complementaris i freqüentment tan necessaris i indispensables els uns com els altres.
Una tercera manifestació de la manca de la presència de l’Esperit és la proliferació de lleis, de reglaments i de normes. És evident que tota societat organitzada -i, per tant, també l’Esgléisa- els necessita. Però quan es debilita l’alè de l’Esperit es tendeix a suplir-lo amb els codis. En disminuir la força de l’Esperit, passa en primer pla l’ordre, la disciplina externa. Quan minva el vent impetuós de la rauxa evangèlica, es fa present l’aire gelat del formulisme i la uniformitat del comportament exterior es sobreposa a la vertadera unitat. Si els jueus van transformar la Llei –Paraula de Déu- en el Talmud, un intricat codi jurídic, nosaltres podem caure en el mateix parany i reemplaçar l’Evangeli per una visió legalista de la vida religiosa. Com s’ha dit, les bones lleis solen ser fruit de mals costums: s’han fet per corregir els abusos. Si tothom conduís bé, no serien necessàries les multes de tràfic. Doncs bé, Jesús no ha vingut per augmentar les multes, sinó per ensenyar-nos a conduir bé. Per això ens ha deixat el seu Esperit.