…hi ha empreses en crisi! Aquesta màxima ens l’hauríem de gravar a foc als nostres cervells, l’hauríem de dur penjada a la butxaca de les nostres camises i americanes.

No hi ha sectors en crisi perquè el sector és un conglomerat d’entitats diferents, amb enfocaments empresarials i estratègics diferents. El que entra en crisi pot ser una determinada manera d’entendre el negoci. Entra en crisi també la manera com els empresaris i els treballadors entenen que s’ha de fer front als reptes competitius. Posem per cas el sector tèxtil: va entrar en crisi una certa manera de fer teixits, basada en els costos de la mà d’obra i no en la qualitat i en la recerca. Les empreses tèxtils catalanes que van saber treure profit de la posició d’avantatge de fa unes dècades, avui fan teixits per a la NASA, fan teixits per a les millors marques de moda del món, i competeixen amb qui se’ls posi per davant. Si aquests empresaris, en comptes de llevar-se cada matí per anar a fer empresa, s’haguessin llevat “per anar al despatx”,segur que avui les seves empreses faria temps que haurien passat a formar part del nodrit parc d’arqueologia industrial del país.

No tot és això, però. Pensem en les indústries farmacèutiques, excel·lents per ser molt competitives. En gran part dels casos es tracta d’indústria de matriu familiar, que ha sabut dedicar una part molt important dels beneficis a recerca i desenvolupament. Empreses que han generat mercat i que han competit amb visió i ambició de món. El que pot passar a aquestes indústries és que l’administració intervingui… en contra d’elles. La demagògia ho pot tot, i el discurs del “barato, barato” s’imposa amb una facilitat sorprenent. Per això cal que vetllem per protegir la capacitat competitiva de les nostres empreses punteres.

Pensem, sinó, en el que va passar amb les empreses de fabricació de motocicletes del nostre país fa anys: les OSSA, les BULTACO, les MONTESA o DERBI, empreses que no tenien rival ni per tecnologia ni per capacitat de generar espais propis del mercat. Una mala política industrial, una política orientada a salvar el que era insalvable i poc animada a donar suport a les empreses catalanes, les va obligar a vendre o a tancar. Cal que ens dediquem, per tant, a ajudar les empreses que més en saben, les empreses que lluiten amb les eines de la competitivitat, les que generen llocs de treball, les que s’impliquen de debò amb el creixement del país. Empreses que no es miren el melic del sector, sinó que aspiren a entrar per la porta gran dels mercats internacionals.